Al biaix del gris

No t'acostis, l'esglai del temps
em devora les entranyes i la fel;
Silenci gairebé, només fullaraca
en moviment al biaix del gris.
Et guardo el bosc impertèrrita,
sento l'aire i el fred que m'amaren
el cos immòbil - presó i límit -
Ningú no albira una amarga solitud
escrita a la intempèrie de cap emoció,
sensiblement humana, confegida
amb llàgrimes soterrades en l'oblit.



Renée Vivien