Insignificança

Un relat de: Renée Vivien

La Marta va néixer amb sentor de sal, de mar i d’escuma. Aquell dia sa mare passejà per la platja, amb les mans lliures i àgils alçant-se cap al cel, tot desitjant que el seu home tingués, allà a Terranova, aquesta mateixa mar, lleugera i amb sentor de sal. Era molt difícil veure les singularitats que feien diferent a la Marta. Només els nens n’eren capaços. L’albiraven delicada, amb una fragilitat com d’àngel. Ella, sabia veure l'horitzó i enllà de l’horitzó, els seus habitants, només posant-se de puntetes descobria tot un món dins la vida d’altres persones que no coneixia. Semblava un encanteri, molts dels nens pensaven que la Marta tenia poders màgics o que potser era una fada camuflada en el cos d’una nena normal. Sovint s'ajeia vora el mar, esclafava l’orella a la sorra humida i esperava pacient. Com qui escolta un univers secret. I somreia mentre tot de sensacions noves l’envaïen per dins, de vegades era un nen que es gronxava en un parc solitari, d’altres el so d’un violí tocat per algun infant en una escola de música. El mar sempre li duia regals d’emocions d’altres éssers. Fins i tot, havia escoltat el plor d’un fill quan la mare moria. No hi havia tristor en la mort, ella ho sabia.
Va passar el temps. Un dia, succeí quelcom inusual i estrany. Ho va descobrir als dotze anys, en anar de compres amb la mare, en un d’aquells centres comercials plens d’aparadors. Se'n va adonar tot passant per davant els vidres d'una petita botiga on venien joguines. S'anava mirant arreu i el cor li va fer un salt, tots els éssers que l’envoltaven no existien, no tenien reflex. El seu, era un món invisible, un univers de sensacions que s’encreuaven entre els individus que el conformaven. Per això, no hi havia dolor ni desconsol. Ni cap finitud per a un inici que mai no havia estat.



Renée Vivien

Comentaris

  • doncs jo el trobo esfereïdor[Ofensiu]

    aquesta nena està molt sola si la comparem amb els nens vulgarment dits normals.
    Les seves capacitats li permeten descobrir que la majoria de mortals son guinyols que senten més que no pensen.

    Aquest relat està desaprofitat. Podria ser la base per un bon relat (llarg) de ciència ficció

  • Bases del “Concurs ARC–Catarsi 2011. Relats de ciència-ficció, fantasia i terror”[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-12-2010

    http://associaciorelataires.com/

  • panxample | 13-12-2010 | Valoració: 10

    m'agrada,
    el trobo delicadament deliciós.

    Avant

  • Molt bo. Molt poètic[Ofensiu]
    Galàxia | 12-12-2010 | Valoració: 9

    Tant a mi com a la meva dona , l'hem llegit junts, ens ha agradat molt. Està molt ben escrit i és molt poètic. Té també molta sonoritat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Renée Vivien

Renée Vivien

16 Relats

38 Comentaris

10685 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
"I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l'instant."

Maria Mercè Marçal