Insignificança

La Marta va néixer amb sentor de sal, de mar i d’escuma. Aquell dia sa mare passejà per la platja, amb les mans lliures i àgils alçant-se cap al cel, tot desitjant que el seu home tingués, allà a Terranova, aquesta mateixa mar, lleugera i amb sentor de sal. Era molt difícil veure les singularitats que feien diferent a la Marta. Només els nens n’eren capaços. L’albiraven delicada, amb una fragilitat com d’àngel. Ella, sabia veure l'horitzó i enllà de l’horitzó, els seus habitants, només posant-se de puntetes descobria tot un món dins la vida d’altres persones que no coneixia. Semblava un encanteri, molts dels nens pensaven que la Marta tenia poders màgics o que potser era una fada camuflada en el cos d’una nena normal. Sovint s'ajeia vora el mar, esclafava l’orella a la sorra humida i esperava pacient. Com qui escolta un univers secret. I somreia mentre tot de sensacions noves l’envaïen per dins, de vegades era un nen que es gronxava en un parc solitari, d’altres el so d’un violí tocat per algun infant en una escola de música. El mar sempre li duia regals d’emocions d’altres éssers. Fins i tot, havia escoltat el plor d’un fill quan la mare moria. No hi havia tristor en la mort, ella ho sabia.
Va passar el temps. Un dia, succeí quelcom inusual i estrany. Ho va descobrir als dotze anys, en anar de compres amb la mare, en un d’aquells centres comercials plens d’aparadors. Se'n va adonar tot passant per davant els vidres d'una petita botiga on venien joguines. S'anava mirant arreu i el cor li va fer un salt, tots els éssers que l’envoltaven no existien, no tenien reflex. El seu, era un món invisible, un univers de sensacions que s’encreuaven entre els individus que el conformaven. Per això, no hi havia dolor ni desconsol. Ni cap finitud per a un inici que mai no havia estat.



Renée Vivien