Demano perdó

Un relat de: Renée Vivien

Avui plou. Només és una tarda d'hivern com tantes tardes d'hivern han plogut abans en d'altres moments i dies. M'aixoplugo sota el tendal d'una botiga tancada de queviures, i miro la pluja com si fos un regal per rentar totes les ferides que duc a l'ànima. Quan no puc més, surto al bell mig de la plaça - que és a tocar de la botiga on m'estic a recer - per xopar-me de l'aigua escomesa a raig per un cel indiferent. La placeta ara és buida, aquest xàfec sobtat fa que tothom busqui sopluig. En canvi, ahir nit el cel cremava d'estrelles inabastables. I ara, aquesta pluja sense fi em recorda una infantesa nua i despresa. Els records - com bufetades - m'engoleixen els sentits. On són aquells que un dia em van estimar? Desapareguts, com el Sol s'amaga darrere la nit callada. Aigua, aigua. Aigua de pluja mentre m'endinso en el mar que va omplint els intersticis d'aquesta carn malmesa. Demano perdó per tots els pecats mullats que he comès, mentre he vagat perduda pels carrers de ciutats anònimes sense nom ni ubicació que pugui recordar. Sense fermesa m'he abandonat a qualsevol que m'ha volgut per diners. Només la pluja desfà les petjades alienes que duc clavades a la pell, la saliva i els petons sense amor que són tatuats en cada bocí del meu cos. Tinc fam de pluja eterna. No vull morir eixuta, voldria surar dins l'aigua d'un riu que netegés el meu cadàver de tanta immundícia congriada. No sóc digna, ja ho sé. No sóc digna d'haver nascut i ser la desferra que sóc. Demano perdó per tots els pecats mullats, per ser miserable, per ser pobra d'esperit, per ser feble i poruga, per no haver triomfat, per haver-me venut al millor postor. Ja no hi ha més temps per capgirar el destí. Ara fosqueja i continua plovent. Marxo. M'endinso en el bosc, vull dormir entre les falgueres mentre duri la tempesta.



Renée Vivien

Comentaris

  • Colpidor relat[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 20-09-2010 | Valoració: 10

    M'agrada't llegir el teu Relat.
    Pecats i Perdó començen amb la mateixa lletra. Curiós oi ?
    Per mi quan participem (també comença amb p) en el viure fem pecats i sentim la necessitat del perdó. Gràcies, Renée.

  • Després de la tempesta[Ofensiu]
    franz appa | 09-08-2010

    Una veu, anònima, com les ciutats per on transita per on ha comès "pecats mullats", ens parla de sentiments de culpa i d'ànsies de redempció. la pluja, metàfora de la neteja necessa`ria, i també de la soledat, la incomunicació, la deriva, en fi. El bosc, la fosca, la nit: un destí tràgic que s'endevina en cada mot, potser ajornat, potser definitiu. La nit és també la mort, únic destí que ens és comú a tots els éssers vius, lúnic que no es pot capgirar.
    Prosa poètica, de nou, amarga, desesperada. Ens apropa a l'interior de la dignitat humana, que sobreviu a la seva autonegació, perquè busca la llum en la tenebra i, com les falgueres, la possibilitat de reverdir després de la tempesta.

    Salutacions,

    franz (un admirador de M. Mercè Marçal i de Renée Vivien, que t'agraeix la cita de la bio que no crec recordar)

l´Autor

Foto de perfil de Renée Vivien

Renée Vivien

16 Relats

39 Comentaris

21066 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
"I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l'instant."

Maria Mercè Marçal