A fer punyetes

Es va llevar d'hora per fer-li l'esmorzar. Cada dia el mateix ritual durant disset anys: li feia el suc de taronja, li portava just abans que desaparegués cap a la dutxa. Mentre el seu home s'afaitava i es vestia amb camisa i corbata, ella li servia un bol amb cereals i li feia les torrades amb confitura d'albercoc. Els cereals sempre eren de la mateixa marca, muesli selectia. Quin nom més ridícul, pensava ella. Després, ell baixava a la cuina i mentre desdejunava, ella li preparava un cafè curt. Se'l prenia d'un glop i marxava amb presses. Silenci absolut fins a tres quarts de sis del vespre, l'hora exacta en que probablement arribaria. Amb un marge de més/menys vuit minuts.
Després de sopar van mirar una estona el televisor quan ja eren al llit. Feien un programa de gent desgraciada. Ell, reia d'aquells poca soltes, remugant que no tenien vergonya d'exhibir les seves misèries als ulls de tothom. Encara reia quan apagà el llum sense dir bona nit. S'adormí de seguida.
La dona s'aixecà a les fosques, va caminar descalça fins al garatge. Va tornar a la cambra i s'estirà al llit per dormir. El despertador sonà a les set en punt. S'aixecà per preparar el suc. Mentre ell se'l bevia, aprofitant que tenia el cap enretirat en bona posició, li esbotzà un cop de destral al bell mig del front. Ara, tenia com dues cares i una expressió d'incredulitat estranya. Tantes manies, tant d'ordre... a fer punyetes.



Renée Vivien