Ego te absolvo

L’església era gairebé buida quan la Rosa va entrar amb pas decidit i es va dirigir al confessionari. S’agenollà i feu un petit toc a la fusta per saber si mossèn Lluís hi era.

-Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti

-Bona tarda, Pare

-Bona tarda filla, tu diràs

-He tingut desitjos impurs

-Quina mena de desitjos?

-Al allitar-me per anar a dormir, cada nit -com un malson infernal- em vénen desitjos sexuals envers homes que conec, o que em trobo a l’ascensor o a la fruiteria. Ja porto un mes així, amb aquests fogots que em fan trontollar la moral i em fan sentir bruta als ulls de déu.

-Què desitges exactament d’aquests homes, filla meva?

-Pare, el secret de confessió és inviolable?

-Naturalment, el secret de confessió és sagrat. Pots estar ben tranquil•la

-I si hagués matat algú, vostè no em podria denunciar a la policia?

-De cap manera, continua sis plau...

-Doncs no sé com expressar-ho perquè resulti convincent. El cas és que penso en el pit del Ricard -el jardiner- sense camisa. Me l’imagino sense pantalons i amb el membre erecte i dur com una pedra.

-I què més?

-Després m’imagino que li agafo aquell tros de carn i me’l poso a la boca afamada i el llepo fins que la saliva cau a terra
-...

-Mossèn?

-Segueix, t’escolto

-Ah! doncs després, ell m’arremanga la faldilla i m’arrenca les calces sense contemplacions, i em posa els dits a dins, i jo començo a mullar-me. Aleshores, em clava tot allò que té entre les cames contra la paret. És com quan de vegades, jo m’hi poso un cogombre quan estic molt apurada, però molt millor. M’entén?

-Sí, és clar. Alguna cosa més per confessar aquesta darrera setmana?

-Sí. També he desitjat el cos del forner que ens porta el pa. És un xicot fort que em fa perdre l’oremus. Quan el veig, se m’afluixen les cames.

-Has d’avesar més voluntat per redimir-te. Resa cinc Ave Maries i tres Pare Nostres i quedes absolta. Vés en pau, filla.

-Pare, hi ha una altra cosa...

-Què més hi ha?

-He somiat com Déu nostre Senyor se’m follava mentre dormia i els àngels cantaven. Veia tot un cúmul d’estrelles per la finestra. Semblava una pluja d’estels. I el meu cos es sacsejava convuls posseït per un sotrac diví.

-Valga’m Déu!

-Pare, tinc un dubte que em corseca la consciència. Pertanyo a l’orde de les Carmelites descalces des de fa trenta anys. Vos creieu que em salvaré?





Renée Vivien