Aii, que bonic ser un nen petit.

Un relat de: somnisdecolors

Aquella sensació de vida quan arriba el Nadal, aquella sensació que t'ompl el cor. L'alegria que es sent perquè es festa i no hi ha escola, encara que prest la troben a faltar.
Les ganes locas que tenen de que arribin els reis mags i els portin molts regals, tots aquells que feia mesos demanaven a la mare però eren massa cars o deia que tenia massa joguines ja; i l'il·lusió que els fa deixar galetes a sobre de la taula perquè se'n vagin amb la panxa ben plena i ben contents de casa; i aquell meravellós somriure que s'els pinta a la cara quan recorden que ja falta poc per tornar a veure els altres cosins.
M'encanta veure els meus cosins petits al veure'ls així, tan feliços, tan innocents. M'emociona tant pensar que jo un dia també vaig ser com ells, sempre feliç, sempre amb un somriure, sempre exaltada pel que passava al meu voltant, allò si que eren uns bons temps.
Gracies a ells crec que en alguns moments, aquest any per Nadal a tornat a sortir aquella nena de sis anys que tenia amagada dins meu.
Es fantàstic ser un nen petit.

Comentaris

  • Jo hi trobo a faltar una cosa![Ofensiu]
    9Josep | 27-08-2016 | Valoració: 6

    Sincerament, trobo, somnisdecolors, que no has "madurat" prou el teu relat. Jo pprovvaria ara de reescriure'l i tornar-lo a penjar o postejar. Sempre que t'avvinguis al que dic.

    Trobo a faltar una sensació de passar-se, per les vacances de Nadal, el dia a casa... com si cada dia fossi dissabte o diumenge. Sense representar que fem res... de vegades ni deures. De vegades fins i tot, ara, retrocactivament, amb un caire dèspota, pensar que era el pare que anava cada dia al taller a "treballar" i així s'havia de veure als ulls, lllavors d'un infant... o alls ulls d'un infant llavors, que quedar-se a casa era una bicoca i que per tant com la mare no ens feia vveure que ara s'ha de fregar el terra, ara plegar lles estovvalles, ara planxar, ara posar una altra rentadora, ara estendre al celobert o al terrat, ara fer els llits, ara escombrar, ara treure la pols ara pelar patates... per acabar no havent de fer la mili!

    Doncs sí llavors es feia creure a la canalla i pel a que s'entenia el seu profit que estar a casa era un premit... un no fotre res... fins i tot van posar programació al dematí. És molt gros!

  • Podriem ser sempre petits!!![Ofensiu]
    Cincdos | 07-01-2010

    :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

somnisdecolors

23 Relats

37 Comentaris

19887 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Nascuda en un petita illa del mar mediterrani,
illa repleta de somnis i normalment bones intencions.
Vaig arribar aquí un bon migdia -per ser més exactes, com diu la meva mare, a l'hora en que circula l'electricitat 220 (14.20)- era un fred Gener d'un bon any 1995.
La meva infància ha estat lo millor que podia demanar, sempre envoltada de gent que m'estimava i em mimava. Les anades a cercar caragols o esclata-sangs, amb el pare i l'avi; les coques fetes amb la mare i l'àvia; i les jugades amb els germans i cosins.
L'adolescència, bé encara no l'he acabada de passar, però el camí que ja n'he recorregut no ha estat de lo més fantàstic, encara que he tingut molts bons moments i moltes bones companyies. He tingut la mala sort de comptar amb una malaltia que hem va acompanyar durant tot un any, però que vaig aconseguir superar. En realitat pot ser ha estat sort i tot, hem vaig fer forta, valenta, lluitadora, i vaig aprendre a entendre a les persones amb malalties i no només a compadir-les.
Vaig comptar amb la mort de dues persones estimades, el món s'hem desfeia a les mans, però en realitat això també m'ha ajudat a fer-me encara més forta.
Vaig aprendre que l'estimació o amor, no li pot a tot, que les relacions que tu creus perfectes poden ser perilloses. Però jo, durant aquest temps de pujades i baixades, vaig tenir la necessitat de convertir-me en una persona optimista, per tant, crec que cada baixada ens aporta un nou valor i més energia per tornar fins a dalt. No vull que us quedeu només amb les baixades... He pogut, i tinc la sort de poder gaudir d'uns amics i amigues fantàstic, elles ho son tot per jo, són qui més saben de jo i de la meva vida, del que m'agrada i el que no suporto; amb qui passo més temps i els millors moments. I ara, sempre que puc intentar xalar al màxim de l'oportunitat que hem van donar aquell 1995.