Carta enviada al cel

Un relat de: somnisdecolors

Ara que no hi ets em sento estúpida dins un món de fantasia, en aquests moments es quan més falta em fa una abraçada teua.
Saps que?, fa poc que no hi ets, però ets sento a faltar com si fes anys; serà perquè al cap i a la fi passaran anys i seguiré sense tornar-te a veure, es veritat que ja no hi ets, ni tornaràs, però jo segueixo amb l'esperança de que un dia em giraré i et trobaré allà darrera amb aquell somriure de sempre, no passarà, ja ho se, però ho seguiré somiant cada vespre i pensant amb el teu record, perquè s'em fa massa difícil pensar no tenir-te aquí. i si, em costa assumir que no ets aquí,
em costa assumir que no et tornaré a veure mai més en algun lloc que no siguin els meus records, o en velles fotos que un dia fa temps ens varem fer.
Vols sabre una altra cosa, doncs mira, t'anyoro a cada pasa que faig, cada cosa es un record teu que em ve al cap. Mai oblidaré, el record que tenc de tu, em sent, MAI, mai t'oblidaré.

Ara no tenc mes que records, records feliços que en realitat ara em fan plorar perquè se que no es tornaran a repetir. Necessito sortir d'aquí, no puc viure tota la vida de records, ja ho se. Però tampoc puc viure sense tu, o si que puc, però no vull. JO NO VULL VIURE SENSE TU.

M'has mostrat tantes coses, tu m'has mostrar que l'amor verdader és estimar i ser estimat, sentir que el cor et surt del pit per l'altre, tenir ganes d'estar amb aquell amor, ser capaç de deixar algunes coses pel camí, ser capaç d'arreglar les diferencies que sorgeixen al llarg d'aquest camí que féreu junts, i sobretot estar segur de que el vols fer amb ell; m'has fet tenir coratge per expressar sentiments que hi ha dins meu, ja no em fa por dir t'estimo, es més, m'agrada i tot, em feia por enamorar-me, per si tu no feies el mateix, però tu em vares fer veure que valia la pensa estar-ho encara que el camí no sempre hagi estat ple de floretes.
Saps què ? m'hauria agradat passar aquells dies a Galícia, tu, jo, nosaltres dos sols, llàstima haver-ho deixat per més endavant, ara mateix seria camí als dies més bonics, més feliços i més romàntics de la meva vida.
saps què ? que si hagués de dir tot el que tenc per agrair-te i tot el que voldria tornar a fer amb tu no acabaria mai.
Saps què ? Que tranquil, ens tornarem a trobar, ni jo se quan; pot ser tindré la mateixa mala pata que tu, i serà prest o tot anirà bé i viure molts anys més. Però en realitat tampoc no es tant dolent això, no se quan, però se que passarà. I el dia que això passi el meu amor seguirà sent teu, sols per tu.

Comentaris

  • L'absència...[Ofensiu]
    Fada del bosc | 19-02-2010

    Una carta conmovedora... i és com tu molt bé dius no podem viure en el passat però quan l'absència entra sense demanar-la... quan la vida s'enporta el que més estimem els records ens absorveixen cada instant i ja no sabem si vivim l'ara o l'ahir... Diuen que amb el temps tot es posa al seu lloc, jo encara espero que arribi aquest temps.

    Una abraçada!!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

somnisdecolors

23 Relats

37 Comentaris

19898 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Nascuda en un petita illa del mar mediterrani,
illa repleta de somnis i normalment bones intencions.
Vaig arribar aquí un bon migdia -per ser més exactes, com diu la meva mare, a l'hora en que circula l'electricitat 220 (14.20)- era un fred Gener d'un bon any 1995.
La meva infància ha estat lo millor que podia demanar, sempre envoltada de gent que m'estimava i em mimava. Les anades a cercar caragols o esclata-sangs, amb el pare i l'avi; les coques fetes amb la mare i l'àvia; i les jugades amb els germans i cosins.
L'adolescència, bé encara no l'he acabada de passar, però el camí que ja n'he recorregut no ha estat de lo més fantàstic, encara que he tingut molts bons moments i moltes bones companyies. He tingut la mala sort de comptar amb una malaltia que hem va acompanyar durant tot un any, però que vaig aconseguir superar. En realitat pot ser ha estat sort i tot, hem vaig fer forta, valenta, lluitadora, i vaig aprendre a entendre a les persones amb malalties i no només a compadir-les.
Vaig comptar amb la mort de dues persones estimades, el món s'hem desfeia a les mans, però en realitat això també m'ha ajudat a fer-me encara més forta.
Vaig aprendre que l'estimació o amor, no li pot a tot, que les relacions que tu creus perfectes poden ser perilloses. Però jo, durant aquest temps de pujades i baixades, vaig tenir la necessitat de convertir-me en una persona optimista, per tant, crec que cada baixada ens aporta un nou valor i més energia per tornar fins a dalt. No vull que us quedeu només amb les baixades... He pogut, i tinc la sort de poder gaudir d'uns amics i amigues fantàstic, elles ho son tot per jo, són qui més saben de jo i de la meva vida, del que m'agrada i el que no suporto; amb qui passo més temps i els millors moments. I ara, sempre que puc intentar xalar al màxim de l'oportunitat que hem van donar aquell 1995.