Enamorar-se i morir, igual cosa?

Un relat de: somnisdecolors
Quan es mor algú estimat, quan se't pren una cosa estimada sents mil sentiments, mil sensacions. Pot ser, podriem dir que és com quan t'enamores, quan has trobat aquell príncep blau que et converteix en princesa d'un conte sense fi, quan tens tot l'estómac remogut, quan els gestos de la cara parlen sols, quan et quedes desorientada mirant fixament un punt, i al pensar amb tot allò que t'està passant amb lo feliç que ets els ulls comencen a brillar-te, i sense saber molt bé el per que en un immensa confusió de sentiments i sensacions et brota la primera llàgrima.
Doncs si, viure la mort d'algú és com aquest dia, però ben al contrari. Se't tanca la panxa i se't lleva la gana, els gestos de la cara se't confonent, els ulls ho diuen tot sense que tu mateix diguis res, i tens ganes de plorar i no aturar mai, fins a sanglotar i que ja no et surtin més llàgrimes. És ben diferent situació, tan sols hi ha que pensar que en un cas guanyes i en un altre perds, però els mils sentiments i sensacions que es poden arribar a experimentar hi son per tot.

Comentaris

  • Bona descripció[Ofensiu]
    markitus | 07-06-2011 | Valoració: 10

    La veritat és que mai m'havia parat a pensar en la relació entre sentiments, i tens tota la raó. Físicament les sensacions són idèntiques, la diferència és l'estat d'ànim, perque en un vius en un núvol i tot és meravellós i l'altra el contrari. M'ha agradat molt.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

somnisdecolors

23 Relats

37 Comentaris

19207 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Nascuda en un petita illa del mar mediterrani,
illa repleta de somnis i normalment bones intencions.
Vaig arribar aquí un bon migdia -per ser més exactes, com diu la meva mare, a l'hora en que circula l'electricitat 220 (14.20)- era un fred Gener d'un bon any 1995.
La meva infància ha estat lo millor que podia demanar, sempre envoltada de gent que m'estimava i em mimava. Les anades a cercar caragols o esclata-sangs, amb el pare i l'avi; les coques fetes amb la mare i l'àvia; i les jugades amb els germans i cosins.
L'adolescència, bé encara no l'he acabada de passar, però el camí que ja n'he recorregut no ha estat de lo més fantàstic, encara que he tingut molts bons moments i moltes bones companyies. He tingut la mala sort de comptar amb una malaltia que hem va acompanyar durant tot un any, però que vaig aconseguir superar. En realitat pot ser ha estat sort i tot, hem vaig fer forta, valenta, lluitadora, i vaig aprendre a entendre a les persones amb malalties i no només a compadir-les.
Vaig comptar amb la mort de dues persones estimades, el món s'hem desfeia a les mans, però en realitat això també m'ha ajudat a fer-me encara més forta.
Vaig aprendre que l'estimació o amor, no li pot a tot, que les relacions que tu creus perfectes poden ser perilloses. Però jo, durant aquest temps de pujades i baixades, vaig tenir la necessitat de convertir-me en una persona optimista, per tant, crec que cada baixada ens aporta un nou valor i més energia per tornar fins a dalt. No vull que us quedeu només amb les baixades... He pogut, i tinc la sort de poder gaudir d'uns amics i amigues fantàstic, elles ho son tot per jo, són qui més saben de jo i de la meva vida, del que m'agrada i el que no suporto; amb qui passo més temps i els millors moments. I ara, sempre que puc intentar xalar al màxim de l'oportunitat que hem van donar aquell 1995.