Ai las! Hel·lás!

Ai las! Hel·lás!
- o les llàgrimes seques del Crisantaquis -



L'ànima li plorava aquest matí. Portava un aire trist malgrat el seu tarannà. Amb la vista perduda cap al fons del carrer que no porta a cap lloc consumia la cigarreta tenint-la amb dos dits i només baixant la vista per a veure com queia la cendra que amb un tercer dit espolsava. Saludava amb exquisida correcció als seus col·legues fumadors a mesura que anaven arribant, sortint de l'edifici o entrant.

—-Bon dia.
—Kalimera —li responien els companys en arribar i en deferència a la seva nacionalitat grega.

Cigarretes i encenedors prenen foc. El silenci instal.lat fins desprès de la primera calada.

—Què. —sol dir el primer a modo de suggerència més que de pregunta.

El temps... fa bo, però demà farà calor, o fred, o sinó passat-demà, o el divendres es preveuen pluges... L'ànima li continuava plorant malgrat el seu tarannà. Tant rialler que havia estat temps enrere. Tant fotesa de l'esnobisme polític a l'us. Tant sorneguer amb la mateixa història que per un grec és tant sagrada. Expert en modelització macro-economica, els seus coneixements son fútils ara davant la situació creada pels mercats financers que no paren d'assediar la seva pàtria. Car era la seva pàtria el que li feia l'ànima plorar.

Tant que he rigut amb el Crisantakis temps enrere! Entre ell i jo es va crear una solida complicitat quan un dia en un debat de fumadors, un francès defensava a capa i espasa que el Baró de Coubentin havia establert la prova atlètica de fons en 42 Kilòmetres en raó de la distancia que Eucles el soldat grec va fer de Marató a Atenes. Que sabràs tu, li deia en Crisantaquis. Jo me'ls mirava de lluny. Que sabràs tu de Fidipides, i que coi n'hauria de saber res el Baró de Coubertin, repetia en Crisantaquis. Entre l'audiència d'aquell espontani debat d'aquell dia hi havia una irlandesa i dos o tres romanesos que es guardaven, discrets i distants, de donar cap opinió al respecte. El grec igual argumentava en anglès de cara a la irlandesa —que és de la nostra edat i entre el fumadors la musa més respectada—, que es girava de cara al francès retraient-li historicismes inventats pels pseudo-il•lustrats del segle dinou.

Que sabràs tu de Fidipides, seguia dient amb aire indignat, que sabràs tu dels camins de bosc i dreceres pedregoses... i de les fonts d'aigua fresca a on Fidipides s'aturava per apaivagar-se la sed. Si jo m'hi he fet gran per les carrerades d'aquelles contrades on encara les cigales en son honor canten de dia i de nit els grills no paren d'aclamar-ne la gesta. Entre verdes i madures, el francès va treure llavors l'arma amb que millor es defensen, la retorica, i parafrasejant Voltaire va i solta "els Grecs que han escrit tantes frases i tant poques coses, no saben res si els comparem amb els nostres escolars menors..." Enfurismat Crisantaquis repren ànim i paraula: No, si encara us creureu el francesos que les fables de l'aguineu i els raïms verds han estat invenció vostra, que el conte de la cigala i la formiga no ho va escriure Isop... ... I així fins al moment en que, de tant apassiona elocució, li mancà el mot precís al grec per a tancar i completar un argument en francès i s'encallà. Jo me'ls seguia mirant de lluny i ni la irlandesa ni els romanesos —tradicionals aliats seus— van poder donar un cop de mà al Crisantaquis car cap d'entre ells domina prou el francès. Fou llavors quan es produí la meva miraculosa intervenció, en favor del grec, clar. Dic, va, no discutiu més, no eren 42 sinó 246 els kilòmetres, no era Eucles sinó Fidipides. El Francès va marxar remugant i fent morros i acte seguit en Crisantaquis i jo ja érem amics com dos brivalls de parvulari.

Salvem la Grècia, o salvem Grècia, o hauríem de salvar Grècia, o com es podrà salvar Grècia. El tema, per principal o tabú, no es toca. Sols entre ells, el grecs, en parlen. I encara, això és el que tots pensem quan entre ells s'aixequen les veus, quan s'encaren discutint de tal o tal altre tema desconegut pels oients no grecs. Mycos khemeia kion tema sintagma Agón Filípides Epsilon... així ens sonen a nosaltres les seves veus, les seves paraules, els seus desesperats discursos sobre els fracassats paradigmes paracientifcs que un o altre d'ells vocalitza a la manera que més sembla una denuncia o queixa, o plor en forma de cant llastimer o alabança de difunts.

Entre ells, imagino, és el moment de les reprovacions. Si tal president hagués fet això o allò, si la dreta hagués estat assenyada, si l'esquerra tal o qual. Si no fos perquè la crisis s'ha presentat inesperadament, si no fos per... És la cançó del si no fos, és el relat del professor de matemàtiques o d'economia estructural al que no li quadren les complexes equacions i altres àlgebres de múltiples incògnites. L'equació quadraria si tal variable fos o no fos tant o més gran que, o més petita, o la rel cubica o màgica del PIB...

Res quadra, res s'aguanta, res sembla tenir cap consistència quan qui s'encarrega o s'ha d'encarregar de "salvar-te" son els de fora de casa. Quina vergonya! Quan els qui es consideren hereus de la matriu del mateix occident, entès com la suma dels valors que comunament es consideren a la base de la nostra civilització, es veuen postrats davant la ignominiosa misèria.

Poc saben ells, tant sabuts que es tenen, que només guarden en el calaix de sa memòria col·lectiva les victòries d'Alexandre el Magne sobre el perses o les de Milciades a Maratón, que quan s'alcen les veus per a salvar el pobles o les nacions, la gent s'ho sol mirar amb resignació i de lluny. Com el que ara mateix s'està fent i fem amb Libia. "Aidez l'Espagne", "Aidez la Republique", deien els cartells del Paris del trenta-sis. Que sabran els francesos de salvar a ningú, que, malgrat el tarannà que tothom acorda als espanyols, l'ànima espanyola aleshores va haver de plorar. Car mare o madrastra, ai las! Oh pàtria! Hel·lás, quan és la teva, del seu patir, les teves llàgrimes vessaràs.


***

--------------------------------------------------------------------------------


Onofre d'Entença