Ad Infinitum

Un relat de: res no és mesquí

Tot és un dolç engany
excepte l'ombra allargassada de la mort.
També aquestes paraules
que entre tu i jo teixeixen tants silencis.

La mort és la Veritat,
la mort que aquest instant pren tanta Vida.
I jo no ho vull saber,
que em sento més segur tan sols mirant-te.

No diguis el meu nom
aquesta nit que no vull ser ningú,
no em deixis sol
aquesta nit que tot t'ho donaria.

La Vida és la veritat
que m'has fet creure en aquesta mentida.
La mort, només,
l'autèntica veritat que ens lligaria.

Comentaris

  • Hola...[Ofensiu]
    sempreningú | 21-06-2010 | Valoració: 10

    Gran poema, sí senyor! M'agrada molt, de veritat. Jo espero trobar aviat aquesta persona per no sentir tanta por... quina sort, els que la tenen!

    M'encanta el que escrius en la biografia, en especial: "Escric per sobreviure, això és. M'insisteixo que ho he de fer o simplement ho faig, i en cada lletra hi aboco tot el que em fa i em condiciona. Darrerament no escric res. He deixat de ser?", m'hi sento reflexada.

    M'alegra molt haver-te descobert.

    Una abraçada

  • La veritat és l'engany[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 21-06-2010 | Valoració: 10

    Jo crec que la única veritat és la vida i també la mort, són dues cares d'una mateixa moneda, mira, jo pense que morim en cada vida, i passem pel tràngol de la mort, però la vida seria insuportable sense la mort i vivim o estem condemnats a viure perquè en morir un microsegon en la infinitud del no-res i tornarem a nàixer. Estem premiats i condemnats a viure i morir.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de res no és mesquí

res no és mesquí

56 Relats

115 Comentaris

46696 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Vaig néixer, sóc, respiro...

Com tots els homes peso poc i el vent bufa molt fort, per això omplo les meves butxaques de somnis que mai es fan realitat. Són les contradiccions del món que visc sense convèncer-me.

Em sento aliè a qualsevol aritficiositat creada per l'home: els diners, els conflictes, les icones, els mites, les tribus urbanes...

Escric per sobreviure, això és. M'insisteixo que ho he de fer o simplement ho faig, i en cada lletra hi aboco tot el que em fa i em condiciona. Darrerament no escric res. He deixat de ser?

Jordi, kumpli_antifa@hotmail.com