El teu nom

Ja puc dir el teu nom sense ofegar-me. I tanmateix
els pensaments de tu se m'enverinen,
i sento un dolor el pit quan vull reviure
tantes coses que vaig aprendre amb tu. Ja puc
obrir-me a cada instant d'aquesta vida,
assumir valentament tots els meus actes,
sense més por que la de perdre
cada minut que em queda. Quin plaer viure!
Ja puc dir el teu nom, i malgrat tot somriure,
i recuperar una estima cap a tu,
que feia temps que no reconeixia,
i tonar-te a pensar amb tanta tendresa, Natàlia,
que tots els mots em semblin tan preciosos
i tots els colors vius, i cada història,
tan digna encara de ser recordada.

A vegades, quan sóc tancat a casa,
(escoltant una cançó, potser, o llegint un llibre)
el teu record em vé a la memòria
perquè una part de tu viu en totes les coses
que faig i sóc, que estimo i tinc, i que desitjo,
perquè has omplert d'amor, discretament,
el temps que m'has ofert. Ja ho sé
que et costa de parlar-me obertament
d'algunes coses, que em tractes amb fredor
perquè no ho saps fer d'una altra manera,
i sé també que vivies, amb molta intensitat,
les coses que ens passaven, i ho feies dintre teu.
I sé, i ho saps, que tot el que callàvem
era, bo i silenciós, quelcom real i gran, meravellós.

Ara, després de tans dies cansats sense tu,
a vegades t'enyoro, i a vegades no,
però sempre, cada instant, cada segon,
t'estimo molt. M'agrada recordar-te
i que, sense voler-ho, quan estic sol, i ningú em veu,
una llàgrima amenaci amb vessar dels ulls. Plorar
no és res dolent, si hi ha tot el sacrifici
de l'amor i de l'estima, de la pell a flor de pell,
i penso que m'hauria agradat plorar amb tu,
els dos junts, alguna vegada, sense dir-nos res,
com soliem callar a vegades quan tot es conjurava
i crèiem que un instant, el nostre instant, podia ser etern.
Tantes coses m'hauria agradat fer amb tu,
i tant amor m'he deixat de donar-te! T'has merescut
molt més del que he estat capaç de confessar-te,
però creu-me si et dic que ningú com tu, Natàlia,
m'ha fet sentir tan amb tantes poques coses
com a mi m'agrada, i tu ho saps: humilment. Però ja només
em queda el record de tu, de les estones mortes,
dels teus ulls verds, tan grans, tan plens de llum,
del teu riure vital, carregat de tendresa, del teu pit suau
contra la meva esquena, quan miràvem amunt,
buscant qualsevol rastre (la mort de les estrelles?)
i el record de la teva amistat, que m'acompanyarà per sempre
en aquest camí incert que és la vida. El record
del teu nom que ara puc dir sense ofergar-me.