Absències

Un relat de: gypsy

refugiat
Fugíem de la guerra i la fam. La mare i jo restàvem junts encara. Al pare el feren allistar per combatre. Ell, era una home culte i enraonat. La darrera imatge que en tinc és la de quan duia l'uniforme de soldat amb una arma a les mans. No semblava pas ell. L'àvia no va voler venir amb nosaltres, deia que ens entorpiria el camí, que seria una càrrega feixuga i que volia morir al seu jardí, on havia viscut tota la vida. Esperaria asseguda els trets que la matarien. La mare plorava. Tants plors ofegats se'ns abraonaven amb força. Abans de fugir, uns soldats van agafar a les nenes, les meves germanes petites. Se les van endur. La mare es va eixordar en un xiscle immens. Havia sentit rumors que aquells cafres mal nascuts llançaven els vells i els infants al mar, com si fossin sacs de plom. Cada nit plora abans d'adormir-se mentre ens mantenim arrapats sobre una màrfega ronyosa l'un al costat de l'altre, perquè no sap si les nenes han fet sepulcre al mar esbravat del Nord.

Fa dos dies ens vam afegir a una caravana de gent que ens va acollir, portàvem uns quants queviures, la lletera i trossos de pa, que a la boca esdevenien una delícia després de tants dies caminant a peu sense reposar. Trobàvem cadàvers arreu, gent que no havia resistit, nens, gossos... Vàrem aplegar una dona embarassada a punt de parir. Va ser amb nosaltres tres dies. Sabia que no es podia quedar amb nosaltres, anàvem massa atapeïts. Va infantar la criatura de forma ràpida entre els sotracs de les pedres que vorejàvem, en companyia de la misèria d'aquells homes i dones vençuts que viatjàvem en silenci, sense cap rumb ni destí fix. Després, sense dir res va baixar de la caravana amb una lletera petita i un bocí de pa. Amb l'infant nounat als braços. Com podria alletar al seu fill? vam mirar en silenci la figura que s'empetitia amb la distància. La mare tornava a plorar. Segur que pensava en les nenes sotsobrant damunt de l'aigua freda, els cossets gelats sense cap manyac que els estimés l'ànima.

- Julien, Julien!, cridava la mare mentre dormia; devia recordar al pare quan ens posava música clàssica els diumenges al matí. Jo, la besava fluixet per calmar-li el dolor de tantes absències.
Després de tant temps arrossegant-nos, gairebé havia oblidat la sensació de gana. M'havia emmagrit, em ballaven els pantalons i semblava un drapaire, amb llémenes als cabells i abillat amb parracs. Tot jo era un catau de brutícia. Només sobreviure tenia algun sentit per nosaltres, alguna esperança de retrobar els éssers estimats.
Una albada freda després de passar rius de foscor i silenci, a la fi divisàrem una línia fronterera, una petita ciutat on semblava que seriem fora de perill. Ens abraçàrem tots plegats, com si haguéssim conquerit la llibertat amb esbossos tímids d'un somriure als llavis. La mare no somreia, tenia el pensament en un altre lloc, molt lluny d'on érem. Jo, l'acaronava amb tendresa i li deia que ens en sortiríem, que havíem aconseguit fugir d'una mort segura, que el pare estaria content i que potser encara el trobaríem.
Ella feia que sí amb el cap, mentre unes llàgrimes fondes li rajaven galtes avall. Cap esforç s'esdevenia per deturar-les.


gypsy

Comentaris

  • Gypsy…[Ofensiu]
    - | 15-06-2009 | Valoració: 10

    Has aconseguit que el relat resulti colpidor de principi a fi. I això no és fàcil. La sensació de desesper s'aguditza fins al límit amb la imatge de "les nenes sotsobrant damunt de l'aigua freda, els cossets gelats sense cap manyac…" Personalment, se'm fa insuportable. Com ha de ser. L'enhorabona.

  • Preciós...,[Ofensiu]
    Fidel | 12-06-2009

    colpidor alhora, com captes un dels gans atzucacsde la (història de) humanitat... M'ha recordat un poema que tinc des de fa temps; de fet, m'ho recorda tant que...:

    GENER DE 1939

    El meu país va ser l'hivern.
    La meva ciutat va arribar al gener :
    el gener de mil nou cents trenta - nou,
    dolorós traspàs de la guerra a la postguerra,
    tortuós trànsit de la derrota a la misèria.
    Per tu va ser la fugida per un àlgid camí,
    des d'on t'arrossegaves cap a la frontera
    com una serp perduda, entre una nevada
    de silencis i el fred de la navalla.

    Els seus ulls encara memòria viva.
    A ell li queden algunes imatges de l'àvia :
    els teus ulls perduts, dits balbs a la intempèrie,
    els túnels plorosos dels vençuts,
    aquella llarga corrua fúnebre i lenta,
    com un feixuc tren de l'època des d'on avançava
    la teva ombra a la deriva,
    entre la derrota, el fred, el mutisme.

    Veig la teva imatge esgrogueïda ,
    va ser un vint - i - sis de gener. Ho vas deixar tot;
    incloses les imatges que el teu fill va amagar
    al calaix reservat de la història,
    entre la pols i el gris forat de tants anys.
    Així vas deixar les coses, els dies
    en el que el cru hivern es desplegava marcial
    i tu t'allunyaves de les botes que traçaven
    a sang i foc els martells feixistes.

    Però el meu país ha estat primavera.
    El teu net ha obert les flames contra l'oblit,
    mostrant les gèlides cares ploroses
    dels que senzillament, fugien.
    Ensenyar la història, els túnels dels vençuts,
    per saber que darrera la foscor
    sempre s'obre un camí de llum
    i d'esperances.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de gypsy

gypsy

377 Relats

2805 Comentaris

347284 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.

Salvador Espriu