A la llibreta del temps.

Com una llibreta,
a la que es van arrancant pàgines,
i la vida s'escola,
com la sorra entre les mans.

Un llibre, en que cada capitol,
son queixelades de la vida,
fins arribar al darrer troç,
un os, ressec i abandonat.
Avet

per a escriure tan bé i, al mateix temps, ser tan prolífic? Em sembla que la meva musa o ha desaparegut o està de vacances.
Un poema una mica depriment però molt real.
A poc a poc ja t'aniré comentant els altres.
Una abraçada, onatge.
Nonna_Carme

si tots en siguessim concients que cada dia que passa anem morint una miqueta, ens comportariem molt diferents...
m'ha agradat llegir sobre la vida de la manera com tu ho has escrit..

una abraçada efimera com la vida mateixa, com la mort...com tot.

Hola Onatge !

M'agrada molt aquest poema estremidor i concís alhora. Concís perquè amb poques línies hi poses tot un recorregut vital, de prinicipi a fi, tot el que no podem dir però que ens deiem constantment nosaltres mateixos.
M'agrada també la imatge de la llibreta perquè és tangible, real i... bonica.
El final ? el final commou perquè és ben real. Per mi, sincerament, si el poema hagués "acabat bé"..., no m'hauria arribat tant. Colpidor com la vida mateixa.
No oblidis mai la teva llibreta i guarda-la ben endins.

Et seguiré llegint.

Una abraçada,

Fidel

p.s: sobre el pas del temps, et recomano Joan Vinyoli, però em penso que segurament ja el deus conèixer (la seva poesia, clar...).

p.s 2: m'agrada la teva fotografia. Jo treballo en platges però no se endevinar on és, i l'espigó..., bé, hi ha tants espigons a les nostres platges que no és cqap piosta, jajaja; bé, m'agrada l'estat de la mar i el color del dia...

Sembla com si la llibreta de la que parles fos la pròpia vida. A mi em passa que em tiro estones aferrat als apunts, quan no em decideixo o no vull publicar res, i somnio en va. Tinc la necessitat de que algú em llegeixi per somniar de debò.
La segona part és trista, sembla com si anéssis a la deriva, sense poder agafar-te a cap branca d'aquelles que dónen esperança i més tard vitalitat.
Amunt!


Sergi

Aquesta llibreta del temps, on escrivim tots diàriament, és plena de paraules que mai no podrem oblidar, són NOSTRES. Per més plena de mots que la tinguem, mai no en podrem esborrar cap.
No desitgem, tampoc, que s´acabin els fulls en blanc, volem escriure-hi nova vida perquè l´estimem, perquè tot i que tingui moments dolorosos, n´hi ha d´altres de felicitat que volem mantenir o retrobar.

Una abraçada,

Pilar