Som diferents! Capítol 2/ 4

La Ninet, assaborint un Whisky asseguda en un tamboret del bar, amb una cama sobre l’altra ensenya provocativament la cuixa es mira tots els clients. Un home de color està tocant Jazz, l’Adolfo, des d’un altre tamboret al costat oposat del taulell i amb ulleres fosques, no li treu l’ull del damunt.
En aquell moment, la Berta i l’Aurora travessen el bar que es troba en el camí de les botigues.
--Jo vull una Coca-Cola…
La Berta s’acosta a la barra del bar, s’asseu en el tamboret del costat de la Ninet, demana el refresc i es treu una cigarreta però no troba els llumins.
--Viatge de plaer? Vacances? –la Ninet li ha ofert l’encenedor – Divorciada, en fas la cara.
--Gràcies –tornant-li l’encenedor—Més aviat és un viatge de llibertat.
--No m’han donat cap palleta, Berta! Jo vull una palleta! –remuga l’Aurora.
El cambrer ho ha sentit i n’hi ofereix una de les que porten la funda de paper. L’Aurora es gira de cantó i la bufa, el paper va a parar a la cara de l’Adolfo.
--Aurora! –La Berta es mira la Ninet i fa cara de circumstàncies, tot arronsant les espatlles.
--Deixa-la, és bo a vegades ser espontani. Aquest individu m’està posant nerviosa, està aquí com un estaquirot, almenys ella l’ha despertat. Veus, ja marxa –i li fa un somriure mig ganyota, li comenta que a vegades a ella també li agradaria fer el que li ve de gust, però reconeix que no sempre es pot fer.
En passar-li per davant, l’Adolfo ni es mira la Ninet, en canvi dedica una mirada amb un dolç somriure inquisitiu a la Berta que, complaguda, l’hi torna. Amb el got del refresc a la mà, l’Aurora està guaitant el mar a través de les vidrieres del bar.
--Desperta! Ja no hi és! A aquests, si els dónes peu no te’ls treus del damunt—li diu la Ninet.
Fent una nova arronsada d’espatlles i somrient la Berta intenta una conversa, busca amb qui parlar.
Li fa saber que és un viatge de treball, que el seu nom és Berta Pallàs, i que no és la germana de l’Aurora, afegeix que el creuer, el pensa gaudir... ja que se li brinda, doncs pensa aprofitar-lo al màxim. I continua:
--El trobo molt més bonic i luxós que el Costa Daurada; és en el que vaig fer les vacances per anar a Mallorca fa un parell d’anys. Estan a anys llum l’un de l’altre, i segons m’han dit, també que el Costa Maresme–acaba la Berta.


Els tres cosins, estirats en les gandules de la coberta del davant de la piscina van comentant el que han vist, el que els ha agradat més...
--A la galeria de les fotos, hi he vist una xavala retratada i m’he fet el propòsit de trobar-la, que bonica és... - comenta entusiasmat l’Aleix.
--Com és? Perquè jo n’he vist una de preciosa! Bé, una... dues o tres, oi, Arnau? Que també n’hem vist més d’una de guapa, oi?
--I tan que sí, Narcís.
Dirigint-se a l’Aleix--no té mal gust el nano.
El Narcís, tot eixugant-se la bava, somriu en sentir l’afalac de l’Arnau. De cop es posa dret.
--És hora de berenar! Han dit que a les cinc donen berenar—es mira el rellotge—és aquí mateix, eh! Arribo a temps. Adéu!—i sense esperar resposta se n’hi va.
L’Arnau, tot veient com marxa el cosí comenta a l’Aleix.
--Saps quin problema tindrà, el Narcís?
L’altre se’l mira esperant la resposta.
--Que es fixa en les mateixes xavales que nosaltres i... ell... és diferent...
--Sí, tens raó, també alguna vegada m’ha vingut al pensament aquest fet, però qui és el valent que li diu o li pot fer veure això?—contesta l’Aleix.
--Pobre nano, quina mala sort té!