Som diferents! Capítol 1 / 3

L’Aurèlia, monitora del Sol Ixent, centre de treball de l’Aurora, posa sobre la taula una panera amb uns cargols de ferro dins, al costat n’hi posa una altra amb femelles. Els nois, discapacitats psíquics en diferents graus però semblants, han d’agafar unes bossetes de plàstic i aparellar les peces. Una feina rutinària, però no totes les bossetes acabaran incloent els dos parells de cargols casats.
La colla de nois i noies del departament, tots adolescents i adults joves, s’encanten, parlen, riuen, canten, a vegades també es discuteixen... L’Aurèlia, només ha de vigilar que segueixin fent coses, que hi hagi pau, que no parin gaire estona, i que encarrilin una altra vegada.
L’Aurora té els cabells llisos castanys i uns ulls melosos. A primer cop d’ull sembla una noia sense problemes, cap més identificació de la seva minusvalidesa psíquica; en una conversa amb ella, una curiositat desmesurada per voler saber-ho tot la delata, no s’adona que no sempre es poden preguntar les coses que vénen al cap; potser no és tafaneria... podria ser deguda al fet de no copsar les coses tan ràpidament com l’altra gent.
- Seré tieta, seré tieta!- L’Aurora ho diu per a ella, però amb veu alta.
- Jo també, jo també! - contesta la Neus, la companya que té al costat.
- Jo també, jo també, jo tambééé! –a cor i rient tota la resta de la colla van repetint.
- No és veritat! Vosaltres no ho sereu. L’Helena només és meva, és germana meva només! -deixa la bossa que estava omplint sobre la taula i es plega de mans, emmurriada.
La colla riu, i ella encara s’enfada més. L’Aurèlia se n’adona i posa pau.
- Estàs molt contenta de ser tieta, oi, Aurora? A mi m’agradaria molt ser-ho i no en sóc, ets afortunada.
La colla continua rient encara que les rialles són més apagades.
- Sí que ho estic, però ells no seran tiets! -i assenyala els companys amb la mà.
- Clar que no, l’Helena és la teva germana, però la Neus també en té una, de germana, que espera una filla, i per això igualment serà tieta; tothom pot ser tiet si es té germans, no ho sabies?
L’Aurora fa que no amb el cap. Agafa la bosseta i continua caragolant femelles, sense parlar.
- Seré tieta d’una Mariona -li certifica la companya, fent-li una ganyota.
L’Aurora s’ha quedat absorta i reflexiva, a ella no li han dit com es dirà la nena que ha de néixer. Contrariada, les seves mans han deixat de treballar i mira per la finestra... quan truqui la mare li ho preguntarà.


L’espera ja és llarga i penosa, les connexions no han estat massa bones. Poc a poc, la Ninet, es dirigeix a un dels bancs de la sala d’embarcament. S’asseu i amb ànsia de distreure’s vola enrere. Sorrento, només pensar-hi el nom li ofereix records: el Bruno, música i torna a ser al poble, desapareixent en aquest moment els anys transcorreguts, el preàmbul del seu neguit.
- “Ninet! El Bruno s’acosta! –la Gina eufòrica li somriu amb malícia.
- No el mireu! Que no vingui! És un pesat!”
Totes aquestes paraules i emocions se les va endur el vent. Tanca els ulls, inconscientment, per poder acostar-s’hi millor. No oblidarà mai la cançó Torna Sorrento, segur que en Bruno tampoc. disset anys, la plaça d’Angelina Lauro, el banc sota l’arbre i el braç d´ell sobre les espatlles, el seu respir a frec de galta i el primer petó…Una esgarrifança d’emoció la sotraga, feia temps que no tenia uns pensaments tan dolços.
“Passengers on BA flight 6945 destination Dublin proceed to gate 38”. La veu continua, “los pasajeros de la BA vuelo 6945 pueden embarcar, puerta 38.” Obre els ulls, la sala d’embarcament segueix igual, potser més plena, tothom intenta distreure’s amb el que pot, i els que embarquen formen cues davant la porta assenyalada. Torna a evadir-se amb els seus pensaments.
El primer amor dels dos, ràpidament sentenciat, però aquell temps el van gaudir plenament. S’estimaven i es desitjaven, però el destí cruel, voluble i capritxós tenia una altra fita. Un amic de la colla li va presentar el Montoya, el nebot d’un home molt ric. Era elegant, maco i amb diners, li va oferir el que mai no havia pensat tenir al seu abast. Es va enlluernar de tal manera que no va veure l’estrip dels sentiments del Bruno i que ella mateixa es posava a la gola del llop. Va marxar amb ell cap a Colòmbia.
Segons va saber, en Bruno va tardar molt a refer-se. La patacada va ser forta per a ell, se li va morir el pare i, per ajudar més fortament a la família com a cap de casa, es va veure obligat a deixar l’ebenisteria, la seva il•lusió. Es va posar a conduir el taxi del pare.
Els altaveus l’han tornat a posar de peus a terra, ara sí, ara ja és el seu
vol el que anuncien. La gent s’aixeca i es posa a fer cua davant la porta 29. Ella els segueix amb el bitllet a la mà. Seguidament desapareix pel finger.