Repte Clàssic 357:"ATRAPATS"

Clica de nou damunt de la diminuta imatge, que s'amplia fins a omplir la pantalla. En veure-la, només vestida amb una samarreta força transparent blanca i unes calcetes també blanques, sent una pressió a l'entrecuix. Es veu obligat a descordar-se el botó del pantaló i a abaixar-se la cremallera. El que més l'excita, però, és la seva cara d'innocència, de nena encara en la pubertat, amb el contorn dels mugrons dibuixats sota la tela de la samarreta. Els pits són minúsculs però mai no ha sentit res pel tamany de les dones adultes. Amb el botó dret del ratolí guarda la imatge al seu disc dur, on ja hi amuntega milers de fotografies. Totes elles de nenes de tots tipus, vestides, seminues o nues del tot. Qualsevol posició és vàlida mentre siguin visibles els seus ulls. Això l'ajuda a començar la feina una vegada més, a autocomplaure's.

Mira la imatge, una vegada i una altra. Malgirbat i encara sense afaitar, il·luminat tènuement pel resplendor desprès per la pantalla de l'ordinador, sembla que aquella mirada tendra l'hagi abduït cap a un món de vicis ocults, de confessions impossibles... Un món interior que només ell sap que existeix i l'oculta. A tothom que coneix, fins i tot a la seva mare, una anciana que segurament patiria un atac de cor si sabés que el seu fill està atrapat en una xarxa de pedofília.

Nerviosament, en escoltar la mare que el crida per esmorzar, tanca sense memoritzar la pàgina web on ha trobat aquelles darreres imatges i apaga l'equip. Però no li preocupa: abans d'esborrar l'historial, recuperarà la darrera adreça consultada. Cal enllestir-se perquè no es notin les seves aficions nocturnes dins d'aquella habitació tènue com ell mateix. En un tres i no res, s'afaita, es passa el desodorant per les aixelles, una mica de colònia per dissimular la pudor de suor i es vesteix, sense pentinar-se perquè duu el cabell quasi al zero. Pantalons de pinça, camisa blava llisa, corbata i americana a joc amb els pantalons.

Treu la balda de la porta del seu dormitori i surt cap al passadís, en direcció a la cuina, on la mare l'espera amb un cafè acabat de preparar i unes torrades amb formatge tendre. Només pren el cafè. Avui la gana no li ha arribat, malgrat la nit d'insomni a la recerca d'imatges. La mare ja no diu res, és pacient amb ell perquè és l'única persona que l'acompanya després de la mort del seu marit. La resta de fills s'ha emancipat i cadascun d'ells l'ha oblidada lentament.

Fa un petó als llavis d'ell i li allarga la cartera de pell de color ocre. I, com de costum, li revisa el nus de la corbata un pèl massa fluix. Ja no li estranya que hagi de treballar fins i tot els diumenges. En temps de crisi cal prémer-se el cinturó, fins i tot els alts càrrecs. Ella resta a la cuina mentre el sent acomiadant-se d'ella tot sortint cap al rebedor. Ja no el veu, però escolta com remena les claus i busca les seves. El que mai no veu és que, mentre fa veure que tria el clauer corresponent, obre el primer calaix del moble del rebedor i n'extreu del fons un plec de fulletons i els amaga dins de la cartera de pell. Només un ull extremadament ràpid podria entreveure-hi els títols dels fulletons. La Atalaya i ¡Despertad!. Els amaga perquè sap que ofendria la memòria del seu pare, aferrissat detractor d'aquesta secta anomenada Testimonis de Jehovà, igual que amaga l'afició per la pedofília al seu cercle d'amics sectaris, que el creuen un reputat directiu d'una empresa en plena expansió.

Un cop més, amb aquest pes dins de la consciència, que no sap com treure's del damunt, travessa la llinda que el separa del món exterior, en direcció al Saló.

Truquen a la porta, però no pensa pas obrir, també hi pot anar el seu germanet, -pensa ell- no sap que hi fa a la seva cambra; mirant pàgines marranes per Internet, segur! Ara no pot obrir, ara no, just quan està a punt de fer el conjur que obligarà Gardalt a quedar-se tancat en aquella cova obscura i humida, i on el deixarà fins que s'avingui a ser el seu fidel servent. "-Tinc els punts i el poder per fer-ho, i ho faré ara mateix..."
Ja ho ha fet, i respira, complagut, tirant el cos enrere a la cadira; mira per la finestra per apaivagar els nervis del combat. Encara no és de nit, però ja fosqueja i es comença a veure alguna lluminària encesa en diversos pisos dels altres blocs.
Un timbre el retorna a la seva habitació.
"-Quins pebrots! Un altre cop truquen. No deixa de martiritzar-me aquest telèfon, perquè no l'agafa ningú? M'hauré d'aixecar per desconnectar-lo, i no puc despistar-me, ara que domino la partida; tinc la victòria al meu abast. Tot Internet al·lucinarà per la meva audàcia, no és cap enemic fàcil aquest màgic, el misteriós Gardalt. Feia un any que el perseguia, m'ha fet passar mals moments, però ara és meu per sempre, no el deixaré lliure fins que no em demani ser el meu esclau".
Rep un missatge a la finestra del joc, mou els dits amb destresa i clica les tecles adients per obrir-lo i respondre, si cal.
És ell, en Gardalt; li deu demanar clemència...!!!

Darkness:
-Pateix Gardalt, no podràs sortir de la teva llodriguera, has errat la jugada, ho has de reconèixer, sóc millor que tu.
Gardalt:
-Estic esperant el teu darrer atac, jo no em crec la teva innocència ni espero clemència, sé que vols destruir-me.
Darkness:
-Doncs posa't a jeure, que avui et deixo penjat, hauré de marxar, l'impertinent del telèfon no deixa de sonar, i hauré de baixar al carrer una estona.
Gardalt:
-Tens un gos?
Darkness:
-Els meus progenitors volen que el tregui a passejar... i tu què saps si tinc un gos, o no?
Gardalt:
-No em demanis com ho faig, sàpigues que ho sé... sóc un mag i sacerdot, ho recordes? I no sé qui està en una llodriguera, potser t'enduràs una sorpresa, m'he aliat amb el malgirbat del Turnodor, i ve a cercar-te. Vigila on pixa el gos... jajajaja!
Darkness:
-No pots fer-ho això!
Turnodor:
-Encara no he sortit al carrer, puc esperar... i després seràs abduït... o destruït fora de línia, fora de la xarxa.
Darkness:
-No t'havia convidat, jo...
Turnodor:
-En Gardalt m'ha donat l'accés.
Darkness:
-Això està prohibit pel moderador... jo t'havia encerclat correctament Gardalt, traïdor, no podies demanar ajut, ara que estaves tancat sense alternativa dins la teva cova.
Gardalt:
-On parla d'aquest punt la norma del joc?
Darkness:
-Al capítol vint-i-sis, en el tercer paràgraf ho diu taxativament, no dóna opció per dubtes ni interpretacions forassenyades, esteu contradient les normes. I ho sabeu.
Turnodor:
-Sembla que no has llegit el capítol setanta-set... allí queda ben clara la nostra situació, estem dins de la norma, i em penso que ja ho saps, et veig la cara de cagat pel Messenger.
Darkness:
-Però si el tinc apagat...
Gardalt:
-No ho saps tot, Darkness... o t'he de dir Jaume? Perquè et dius Jaume, oi estaquirot perdedor? Ja pots aixecar la barrera que em té tancat dins de la cova, o et prometo que Turnodor gaudirà llepant els teus ossos blanquinosos. Tu tens la paraula, ara.

El Turnodor li feia molta por al Jaume, altres cops s'havien disputat algun punt estratègic i n'havia sortit malparat, però mai havia calgut lluitar en un "cara a cara" i no ho volia fer ara. Abans que enfrontar-se amb ell preferia morir, i deixar Gardalt penjat a la cova, maleït Gardalt...

Darkness:
-Esteu sonats, em sentiu? Sonats com una regadora! Però a mi no em feu por, i ara oblida'm Gardalt, et quedaràs aquí per sempre, mai més en sortiràs, perquè tan sols jo tinc la clau per fer-te sortir de la cova, i la clau marxarà amb mi a l'altre món, adéu...
Gardalt:
-Què fas boig? Jaume!!!! No ho facis...!!!!!

El Lluís surt corrents de la seva habitació i obra la porta de la del Jaume d'una revolada, angoixat, però ja no hi és a temps... veu el seu germà volant, enllà de la finestra d'un sisè pis.

Gardalt:
-... no ho facis!!!! Que sóc jo, el Lluís, el teu germà....

I tanco els ulls i novament et cerco entre nosaltres, ànima esvaïda. I vaig creure que no eres morta durant molt temps. Esperava els teus missatges esbojarrats i alhora profunds, travessant la distància que ens separava.
Restava abduïda davant la pantalla, necessitava aquells deu minuts de tu, on cada dia ens explicàvem lo cansades que estàvem, clicant les tecles de l'ordinador, com posseïdes d'una alegria exaltada en retrobar-nos. Sempre ens animàvem l'una a l'altra i rèiem virtualment, una cosa com -ha ha ha - i moltes carones, les teves duien petons enganxats, quelcom semblant a això, :)***

Alguna vegada parlàvem de la mort, les dues havíem caminat per la línia de l'abisme, no calia dir gaire coses, ens enteníem dins els silencis que es gronxaven entre nosaltres. Sé que algun cop ploraves, per la manera d'escriure. I tots els dolors es posaven d'acord per sorgir un dia amarg, d'aquells que tots tenim i les hores esdevenen llargues, inconsolables.
No vas tenir sort amb els homes que vas deixar entrar a la teva vida. Em deies que eren uns "capullos" i per això t'havies comprat un consolador. Primer em va fer riure, però ho vas emfatitzar, Millor sola que mal acompanyada, Júlia .
Vivies amb unes amigues, compartint pis. T'imaginava amb elles, ben segur que eres la més agosarada i contundent. Almenys jo m'ho imaginava així, no tenies ni un bri de frivolitat en l'ànima que et consumia a foc lent i et forjava com la dona fascinant i difícil que eres, plena de tombs incomprensibles a simple cop de vista.

Van passar els dies i malgrat em van dir que eres morta, jo no deixava de pensar que potser era un error i s'havien confós de persona. Seguia escrivint-te correus que mai no vas contestar.
No vas vindre i encara t'esperava dins la pantalla freda que ens va unir, i et pensava enriolada, fent-te la morta i apareixent amb un nou pseudònim dient, era broma!, t'ho vas creure? i jo, no, no m'ho vaig creure, sabia que tornaries Helena! .

Després, els dies i les hores ja no et respiraven i encara m'esdevé un plor de tant en tant, de no tenir-te cap més instant. El que em resta endins és la sensació de si mai vas existir, doncs no vaig poder veure't, ni tocar-te, ni besar-te en cap realitat viscuda.
Només una fotografia m'acosta a tu, ara que ja no hi ets. I els teus mots escrits impagables, d'una persona valenta i salvatge en les emocions.
Per fi, he aprés a no esperar-te. En tinc prou amb tot el que vas escriure i amb el que llegeixo en la teva biografia, que encara avui m'esborrona.

Li dec quelcom a la literatura, doncs ens va unir per un temps efímer, però intens. La teva petjada roman dins meu, inesborrable. Només puc dir-te siguis on siguis - gràcies, per existir -

Just quan tira l'ou a la paella li sembla veure alguna cosa. Es posa a córrer fins al portàtil que és damunt la taula del menjador i acosta la cara fins a tocar la pantalla; falsa alarma. Deu haver estat un reflex de la televisió, l'entregira una mica i torna a la cuina. La truita se li ha cremat, amb gest de cansament tanca el fogó i llença les restes calcinades de la paella a les escombraries. Dona una altra llambregada a l'ordinador...res. Palplantada davant els fogons pensa en què es pot fer per sopar:
-A la merda!
Obre la nevera i en treu una poma. Mentre la mossega s'asseu davant l'ordinador i torna a mirar aquell bust de color gris i immòbil a la banda esquerra de la pantalla que ha esdevingut el centre de la seva existència. En obrir els ulls en despertar-se cada matí, el primer que fa és clicar el "return" per fer saltar el salvapantalles, unes pilotes de colors que han estat donant tombs sobre un fons verd durant tota la nit, justament des de trenta minuts després d'haver-se adormint la nit anterior. Per això es va comprar el portàtil; per poder endur-se'l al lavabo, a la cuina, al terrat mentre estén la roba, i per poder-se'l posar al cantó buit del llit, allà on abans hi jeia en Marc... no sempre, només de tant en tant, però ella vivia per aquelles trobades, per aquelles nits de passió desenfrenada i de tendresa il·limitada. Ell la feia estremir només amb la mirada i les estones que estaven junts vivia com en un núvol de color de rosa. Estava convençuda que eren ànimes bessones, i no era únicament una atracció física, la prova és que ja la primera vegada que van parlar a través del "messenger" notà unes vibracions especials que aconseguiren humitejar-la. Entre trobada i trobada es comunicaven virtualment a través de l'ordinador. Al cap de poc ella va anar esborrant tots els contactes fins a deixar a la pantalla únicament la figureta amb el seu nom a la vora. A vegades passaven setmanes sense saber res d'ell, però invariablement arribava el dia en que, de sobte, el ninot de color gris mutava al verd, i immediatament l'avís: "en Marc ha iniciat sessió". I el color gris de la seva ànima es tornava també a tots els colors de l'arc de Sant Martí. Sabia que allò era el preludi d'una nova trobada. La última vegada que van estar en contacte ell li proposà què, en tornar d'un viatge que havia de fer a Madrid per feina, es podin veure i parlar seriosament de la seva relació. És el que ella feia temps que esperava. Un neguit il·lusionat la envaí fent que li semblessin eterns cada un dels minuts que la separaven del dia en què potser ja no es separarien més.
Mira l'hora "caram, tornaré a fer tard!" agafa l'abric i el "bolso", en passar pel rebedor veu pel mirall que va malgirbada, però ja no té temps per arreglar-se. En obrir la porta del pis es queda immòbil. A poc a poc tanca la porta i es torna a treure l'abric. Sovint s'oblida que ja no ha de tornar a la feina, la van fer fora per estar més estona connectada a internet que no pas atenent als clients.
El salvapantalles s'ha disparat, neguitosa prem diverses vegades la tecla. Comprova que l'ordinador no s'ha penjat i que està connectat correctament a la xarxa. Amb un ull posat a la figureta gris repassa el correu que s'amuntega a la taula; de la Caixa, propaganda, més propaganda...encuriosida n'obre una de la mútua, li recorden que no va assistir a la visita amb el psiquiàtra i que telefoni per programar-ne una de nova. "Què pesats! Però quina mania tenen els metges de trobar malalties inexistent...com era el que se suposava que tenia? Obsessió compulsiva posttraumàtica o alguna collonada semblant" Mira la pantalla mentre intenta recordar per què la van fer anar a veure aquell metge dels collons. Un flaix li recorre la memòria i l'espinada; un accident d'avió a Barajas, desenes de víctimes calcinades, i entre elles... Mentre xiscla histèricament córre al lavabo, es posa vestida sota la dutxa en posició fetal...
"-Però què hi faig aquí? Mare de Déu! Últimament no sé què em passa que faig coses ben estranyes, potser que vagi a veure el metge" Li semblava haver haver estat víctima d'alguna mena d'abducció.
Surt de la dutxa, es treu la roba i, embolicada amb la tovallola, s'encamina al menjador. Mira la figureta gris...encara res.