Repte Clàssic 559 (DLIX) Esguard

A tocar d'una cala en un poble costaner s'hi troba un cafè-lounge amb una gran terrassa perquè el sol la besi. La façana és encalada, és clar, d'un blanc com el de les crestes de les ones i s'hi poden llegir uns versos d'un poeta del poble traspassat fa segle i mig que no va allunyar-se de l'etiqueta d' "artista vilatà!, a més embrutada pels calers de certa incultura en vendre als souvenirs articles inspirats en ell, un desconegut allà on anessin a parar que no ultrapassaria ànimes per tal d'aconseguir bocinets d'eternitat.

I, no obstant, qui s'instal·la en quasevol d'aquelles taules i demana des d'un cafè, a una infusió, a un vermout, a un plat combinat selecte qualitat-preu, no pot evitar de fixar-s'hi, ni que sigui per uns segons que compten molt, en aquelles paraules dibuixades escrites amb pinzell per un pintor anònim del poble, qui sap si descendent de l'autor.

Qualsevol que s'assegui en aquell espai ignora que és observat amb gran deteniment. I entendriment. I amb aire pacient que no voleia cortines empolsegades ni fa batre finestres que no tanquen d'un color verd entre pèsol i fava que no pot amb la contínua guerra de l'atrotinament que les pela en ambdós sentits. L'únic habitant intangible de la casa de la qual Es Guard contempla la part de baix de la casa, adaptada als nous temps amb bon gust, decorada en un estil suma colonial-europeu i empra llençols que han pres un to taca de cafè diluïda per escriure impressions que quan imperen ha de vomitar.

(AQUÍ ACABO LA PRIMERA ENTREGA).... (TO BE CONTINUED)

Mena

RE: Mirades
marga | 07/02/2014 a les 20:21 [Respondre]


Com la d’aquell home, el seu esguard em va fer presonera dins una cel•la que prometia felicitat. 50anys porto a dins i de la patacada que em vaig donar al entrar-hi els morats encara no se m’han curat. Ja ho diuen hi ha mirades que maten.
I aquelles del meu nadó que alimentant-se, agafat al meu mugró, de tant en tant deixant de xuclar, me mirava i em somreia al temps que regalimava de la seva boqueta la llet de sa mare? Aquests esguards son vida.
I la última mirada del avi amb els ulls plens de llàgrimes abans de aclucar-los per sempre? Un esguard per el record
I aquella mirada del assassí frustrat que m’esperava amagat en el carreró i amb un cop après en uns exercicis de auto defensa el vaig desarmat. Encara el veig fugir amb els seus ulls plens de incredulitat. Aquest va ser un esguard ple de sorpresa.
I amb plural, les mirades d’enveja de les meves companyes em rebre jo el primer premi per la millor....Esguards d’enveja, ni ha tants!!!
Uns amics han fet un viatge i moltes fotografies que ens les ensenyen amb molta il•lusió i nosaltres, ara una, desprès l’altre, i ... les anem mirant amb un avorriment que es veu en els les nostres ulls. Son esguards de compliment.
I en el quiròfan quan estan a punt d’obrir-te en canal i et diuen, tranqui-la, ànim, això no serà res, conta fins a deu i tots et miren somrient-te i tu no te’ls creus de res. Inútils esguards
I com es miren els enamorats!!! Com me mirava el meu amor!!! Son esguards dolços, de il•lusió i futur.
I la mirada de sa desig sexual. Un esguard meravellós!!!
I també el vostre esguard en llegir aquest petit relat. No li poso nom, però el veig!
I tants més!!!
Una mirada es una finestra oberta a psique d’una persona, si pot llegir el seu estat d’ànim: depressió, tristesa, alegria, gatzara, felicitat, neguit, burla ... tot. I si els ulls d’una persona no us miren a la cara desconfieu, quelcom amaga.

Mirades
marga


Com la d’aquell home, el seu esguard em va fer presonera dins una cel•la que prometia felicitat. 50anys porto a dins i de la patacada que em vaig donar al entrar-hi els morats encara no se m’han curat. Ja ho diuen hi ha mirades que maten.
I aquelles del meu nadó que alimentant-se, agafat al meu mugró, de tant en tant deixant de xuclar, me mirava i em somreia al temps que regalimava de la seva boqueta la llet de sa mare? Aquests esguards son vida.
I la última mirada del avi amb els ulls plens de llàgrimes abans de aclucar-los per sempre? Un esguard per el record
I aquella mirada del assassí frustrat que m’esperava amagat en el carreró i amb un cop après en uns exercicis de auto defensa el vaig desarmat. Encara el veig fugir amb els seus ulls plens de incredulitat. Aquest va ser un esguard ple de sorpresa.
I amb plural, les mirades d’enveja de les meves companyes em rebre jo el primer premi per la millor....Esguards d’enveja, ni ha tants!!!
Uns amics han fet un viatge i moltes fotografies que ens les ensenyen amb molta il•lusió i nosaltres, ara una, desprès l’altre, i ... les anem mirant amb un avorriment que es veu en els les nostres ulls. Son esguards de compliment.
I en el quiròfan quan estan a punt d’obrir-te en canal i et diuen, tranqui-la, ànim, això no serà res, conta fins a deu i tots et miren somrient-te i tu no te’ls creus de res. Inútils esguards
I com es miren els enamorats!!! Com me mirava el meu amor!!! Son esguards dolços, de il•lusió i futur.
I la mirada de sa desig sexual. Un esguard meravellós!!!
I també el vostre esguard en llegir aquest petit relat. No li poso nom, però el veig!
I tants més!!!
Una mirada es una finestra oberta a psique d’una persona, si pot llegir el seu estat d’ànim: depressió, tristesa, alegria, gatzara, felicitat, neguit, burla ... tot. I si els ulls d’una persona no us miren a la cara desconfieu, quelcom amaga.

No et pensis que t'he oblidat malgrat no mosseguis els meus dies. Anar amunt i avall. Sense tu. Només pensant-te. Quanta força posseeixen els records dins la memòria selectiva. Oblidem el que volem. Recordem el que ha estat important per a nosaltres. Tu has estat important. La magnitud de la teva importància l'he copsat en la teva absència. No t'he regalat la cançó que et dec pel teu aniversari de mort. Estava cansada i tenia por d'entrar en el meu racó abandonat de les lletres i els pensaments calms. Por de no trobar-hi res. Sóc covard, ja ho veus. Tan valent que eres tu, que no toleraves la injustícia. No sé, això dels gens.

Posaré la cançó. És un deute adquirit. Sé que no t'enfades encara que la posi més tard. Entraré en el catau abandonat. I és que hi ha molt de tu allà. I ara, em fa com mal. Fixa't, després de cinc anys de no veure el teu esguard. Bé, t'he escorcollat en les fotografies, cercant-te. Buscant el teu esperit indòmit i alegre. De vegades l'he trobat. Ja saps que no t'he desaprès i que m'ajuda no fer-ho. Perquè la gent no és com tu. Almenys, la que jo conec. Et dec la cançó, la del 31 de gener. Entraré dins la boira dels mots sense sentit i no miraré enrere. Només la cançó i el teu esguard per recordar.

A tocar d'una cala en un poble costaner s'hi troba un cafè-lounge amb una gran terrassa perquè el sol la besi. La façana és encalada, és clar, d'un blanc com el de les crestes de les ones -quan segons d'on bufi el vent no vénen plenes de brutícia clavaguèrica- i s'hi poden llegir uns versos d'un poeta del poble traspassat fa segle i mig que no va allunyar-se de l'etiqueta d' "artista vilatà", imatge que el temps va embrutar (que bé cal aconseguir els calers que certa incultura turística paga en vendre als souvenirs articles inspirats en ell, un desconegut allà on anessin a parar, amb precàries esperances d'ultrapassar sensibilitats fins a les ànimes per tal d'aconseguir bocinets d'eternitat).

I, no obstant, qui s'instal·la en quasevol d'aquelles taules i demana des d'un cafè, a una infusió, a un vermout, a un plat combinat selecte qualitat-preu, no pot evitar de fixar-s'hi, ni que sigui per uns segons que compten molt, en aquelles paraules dibuixades escrites amb pinzell per un pintor anònim del poble, qui sap si descendent de l'autor.

Qualsevol que s'assegui en aquell espai ignora que és observat amb gran deteniment. I entendriment. I amb aire pacient que no voleia cortines empolsegades ni fa batre finestres atrotinades que no tanquen d'un color verd entre pèsol i fava. L'únic habitant intangible de la casa de la qual Es Guard és lounge i terrassa decorada amb gust combinant l'europeu amb el colonial contempla cel i mar i gent. Empra vells llençols que han pres un to taca de cafè diluïda per escriure impressions que quan imperen ha de vomitar.

A la matinada es mostren petjades al trencall de l'aigua que de seguida són llepades, invisibles com que les marca. El mar és company i confident d'aquell que cada dia la mira i sent i somia. D'aquell malaguanyat poeta que no s'ho creia i sabia què feia. El ventre salat de l'element oculta mil ampolles de vidre verd amb missatges que si es llegissin els esperits tindrien pau, copsarien colors inaudits i els arribarien sensacions inefables. Però hi ha talents colgats.

Els llençols s'estripen o se'ls mengen les arnes, voraces, fent curses a veure qui engoleix més mots.
Les ampolles no seran trobades: mil petxines, mil musclos, mil algues, pops, crancs, raps i tintoreres èpicament guardaran el tresor.

Perquè l'esguard de l'espectre d'Es Guard continuï eternament sent aliment d'ell mateix, que és goig suprem.




Mena