COMENTARIS I CORRECIONS AL MELOREPTE Nº 168

Intervenció de: llamp! | 16-11-2011

---

Benvolguts:

La meva impaciència no té límits i us faig saber ja els comentaris i correccions dels vostres poemes a continuació:

---

1.- PETJADES INDELEBLES de Núria Niubó

En la solitud
del meu paradís prohibit
les joguines
curulles de records
canten
en victòria sobre el temps
la meva estampa idíl•lica del passat
amb l'encant
d'una saviesa ancestral.

Són
petjades indelebles de la infància
paisatges
de figures irreals
harmonia
de colors en moviment
cúmuls
de sensacions renovades
esclafit i triomf
de llums en la tenebra.

I en plàcida fi
d'un somni en l'albada
dansen al só majestuós
d'un cant irreverent.

COMENTARI:

Núria, l’has clavat. Exceptuant una falta d’ortografia: “so” va sense accent. Els monosíl•labs en català no s’accentuen per norma general. A excepció d’alguns que duen accent diacrític per distingir-los d’un altre concepte. Per exemple: “os” (de l’esquelet) i “ós” (animal), “mon” (el meu) i “món” (totes les coses o el planeta), “soc” (tros de soca) i “sóc” (primera persona del present d’indicatiu del verb ser), “son” (quan dormim) i “són” (tercera persona plural del present d’indicatiu del verb ser). Aquest darrer l’has escrit bé.

I pel que fa al contingut no et puc retreure res, boniques paraules, gens retòriques i molt belles. El teu poema respira harmonia, equilibri, frescor i dinamisme. Les teves paraules arriben, i tant que arriben!!!

---

2.- Minúscules lluminàries de deòmises

Has trescat per quietuds enceses,
Minúscules lluminàries que eixamplo
En l'ànima com garlandes efímeres
Que remouen la memòria de la infància.

M'has embolcallat amb dits inquiets
L'entorn limítrof de la pell malalta de tu,
I ara visc en l'insomni d'anhelar
La llum perpètua de la teva fragància.

Però cal que m'escolti el món el batec,
Que repeteix el teu nom en contínua
Ressonància, si sóc espera, ànsia, tendència?

Cal que vaticini la dependència diària,
Si ets la llar que m'ofereix abric quan el desfici
De l'absència esdevé indici de presència?

COMENTARI:

Què dir del teu, deòmises? Què dir? En primer lloc, cap falta d’ortografia, com és habitual en tu. Cal dir que el WORD té un diccionari potent i és una gran eina per a defensar-se pel que fa a la ortografia almenys. Suposo que el fas servir. En quant a estil, no ens val el WORD, si no que em refio més del meu instint.

He de fer-te alguna apreciació en l’estil. Tu dius:

“Has trescat per quietuds enceses,
Minúscules lluminàries que eixamplo
En l'ànima com garlandes efímeres
Que remouen la memòria de la infància.”

Jo l’hagués escrit així (afegint 2 comes i posant “I que” al principi del 4t vers):

Has trescat per quietuds enceses,
Minúscules lluminàries, que eixamplo
En l'ànima, com garlandes efímeres
I que remouen la memòria de la infància.

Tu dius:

M'has embolcallat amb dits inquiets
L'entorn limítrof de la pell malalta de tu,
I ara visc en l'insomni d'anhelar
La llum perpètua de la teva fragància.

Jo l’hagués escrit així (punt al final del segon vers, no coma. Després d’”I ara” coma, o en tot cas: “I, ara,” entre comes):

M'has embolcallat amb dits inquiets
L'entorn limítrof de la pell malalta de tu.
I ara, visc en l'insomni d'anhelar
La llum perpètua de la teva fragància.

Tu dius:

“Però cal que m'escolti el món el batec,
Que repeteix el teu nom en contínua
Ressonància, si sóc espera, ànsia, tendència?”

Jo l’hagués escrit així (coma després del “Però”, que és una conjunció i no l’inici de la pregunta, que comença amb “cal”. Afegir “i” o “o” en l’última enumeració):

Però, cal que escolti el món el batec,
Que repeteix el teu nom en contínua
Ressonància, si sóc espera, ànsia i/o tendència?

Tu dius:

“Cal que vaticini la dependència diària,
Si ets la llar que m'ofereix abric quan el desfici
De l'absència esdevé indici de presència?”

Aquest el deixaria pràcticament igual. Com a molt canviaria en el darrer vers: ... un indici de presència?. Però té un passi la teva versió.

En resum no t’he tocat massa el poema. Em sembla bo i aconseguit. Les comes, punts i demés coses que jo canviaria i tu deixaries igual, altres ho transformarien tot. Per tant, és qüestió de gustos, actituds o estils, que sempre són molt subjectius o personals. Però, com és habitual en tu, abuses de les paraules esdrúixoles i et fas repetitiu. T’aconsello que utilitzis més varietat d’accents o síl•labes tòniques diverses. El teu lèxic és elogiable. Ja no només per aquest poema, si no que t’ho dic per tot el que t’he llegit. Realment ets un pou de saviesa. Bona feina, deòs!!!!

---

3.- En blanc i negre d’angie

Obrint camins entre nebul•loses
ballo en ziga-zagues al teu voltant
emparat en la foscor - la cara oculta de la lluna -
et miro, et toco i beso, xiuxiuejant.
Però la remor imperceptible de l’onada,
quan ja el dia ha despertat
barreja el somni nocturn amb el desig insondable
de tornar a sentir-te - joc arriscat -.
I els mesos titil•lejant engrandeixen el calendari
sense cap nota que encercli de vermell el teu nom,
i és llavors, quan el temps jove, perdut sense adonar-me,
s’entesta en convertir-me en estel fugaç
per continuar la recerca d’estratègies, qui sap com.

Cuques de llum fan sanefes a les jardineres
on abans hi havia flors de colors…
cristal•lines llàgrimes pengen del sostre,
ploren els pensaments càlids, malgrat la tardor,
els àngels que guarden les petites coses
envien missatges codificats de conhort.

Cansat de carències i afectes fràgils
m’abraço amb totes les ganes ben fort,
content, envait per l’eufòria d'estimar-me,
Miro el llis coixí i... et trobo! :
He recuperat la son.

Cuques de llum fan de capçalera,
i a les jardineres, petits cactus defensen
que el blanc i el negre facin l'amor.

COMENTARI:

angie... no tens cap eina correctora? El WORD va molt bé per corregir sobre la marxa, mentre escrius. Només te l’aconsello. S’escriu “nebuloses”, no amb ela geminada. “titil•lejant” el Word me’l corregeix per “titil•lant”, però no cal corregir-ho, molts de nosaltres emprem aquest sufix que empres tu, com per exemple “mandrejant” i no “mandreant”, “espurnejant” i no “espurneant” , etc. Per tant, no et retrec res. “envait” s’escriu “envaït”, amb dièresi.

Destaco del teu poema l’inici de la segona estrofa:

“Cuques de llum fan sanefes a les jardineres
on abans hi havia flors de colors…
cristal•lines llàgrimes pengen del sostre,
ploren els pensaments càlids, malgrat la tardor,” [...]

Em sembla vital i extraordinari que les “Cuques de llum fagin sanefes a les jardineres”, quina frase més poètica! En conjunt el poema em sembla molt bell i aconseguit. Parles de “cuques de llum” quan els demés no en parlen. I era el tema de la cançó. Un meritori segon lloc.

---

4.- JOGUINES... de brins

aiguaneix d'inspiració...

Sou pàgina d’un món de somnis
que m’impregnà la pell de fantasia,
inici i llavor d’infinita imaginació.
Se m’esvaïren els dies de blau tendre,
però tot perdura en el cos del temps;
els perfils d’or... tan sols transmuten.

El cor em batega, jogasser encara,
amb un llapis i un paper;
recordo qui sóc i qui he estat,
i invento belles grafies.
Mantinc, tossuda, aquella il•lusió;
encara jugo...escric poesia...

COMENTARI:

brins, ho has fet pràcticament tot bé. Et faré algun retret. Primer, comences la segona estrofa dient:

“Sou pàgina d’un món de somnis
que m’impregnà la pell de fantasia,
inici i llavor d’infinita imaginació.”

I em canvies el temps verbal en el segon vers. Mal fet en la meva opinió. Si comences en present, no passis al pretèrit perfet en el segon. Almenys en aquesta construcció no hi juga un canvi així.

Jo ho hagués escrit així (tant sols traient l’accent d’ ”impregnà” per un “impregna” canvia radicalment l’entonació i el significat):

Sou pàgina d’un món de somnis
que m’impregna la pell de fantasia,
inici i llavor d’infinita imaginació.

En els tres versos següents fas el mateix, però aquí la frase té sentit. Perquè “se t’esvaïren els dies de blau tendre” (en el passat), però en canvi, ara: “tot perdura en el cos del temps”(en el present).

“Se m’esvaïren els dies de blau tendre,
però tot perdura en el cos del temps;
els perfils d’or... tan sols transmuten.”

En la tercera estrofa, tu dius:

“El cor em batega, jogasser encara,
amb un llapis i un paper;
recordo qui sóc i qui he estat,
i invento belles grafies.
Mantinc, tossuda, aquella il•lusió;
encara jugo...escric poesia...”

I jo l’hagués escrit així (després de “qui sóc”: coma. Després de “qui he estat”: no coma i afegir “i” al principi del següent vers. Després de “encara jugo”: no punts suspensius, en canvi, afegir una “i”, o en tot cas un “i...” seguit de punts suspensius, com a colofó de tot el poema):

El cor em batega, jogasser encara,
amb un llapis i un paper;
recordo qui sóc, qui he estat
i invento belles grafies.
Mantinc, tossuda, aquella il•lusió;
encara jugo i... escric poesia.

Tot això són correccions d’estil que poden ser subjectives, no són acadèmiques ni matemàtiques. Depenen de la visió de qui s’ho llegeixi. En la meva humil opinió, has començat molt bé amb “l’aiguaneix d’inspiració”, em segueixen sobrant els punts suspensius, tot i que també és una tècnica per allargar la frase, per donar-li més sonoritat o importància. Prou bé. A part dels retrets, se’t dóna bé la poesia i escrius amb decisió i elegància. Fantàstic!

---

---

---