YO Y MI YO

aSSentada, mirava a l'horitzó, al no res. El vent m'acariciava la cara i el sol em besava l'esquena. Sentia uns crits llunyans d'uns marrecs. Uns plors, unes rialles.
I la sang em continuava fugint...
Sentia el dèbil pols del cor, l'escàs oxigen agonitzar i les vertebres tremolar. I els pensaments... estranys punyals que em ferien el cervell.
La solitud m'agafava pels canells oberts i lentament, com les flors del gessamí, penetrava el meu ser. Notava el calor del res, les pessigolles dels dits. Oh dolç plaer, dolç amant.
A la panxa la sang es barrejava amb l'intestí i com dos lluitadors, anhelaven la victòria. Ja començava a veure'm els pulmons. Vaig acariciar aquella fina i rosada carn i la vaig llepar dolçament.
Entregada totalment als bronquis, la fugida d'aquell os emmental amb tocs chemerlians em va passar per alt. El genoll s'havia escapat...
Em desfeia i gaudia. Jugava amb les restes d'aquell cos.
I va ser llavors quan la gana em va afusellar. Perduda en aquell món, vaig omplir-me la boca de cabells. Els veia divertint-se esòfag avall i quan reposaven a l'estòmac m'entretenia a trenar-los.
Mossegava l'aire, no arribava als mugrons. Així doncs, els vaig arrancar amb la dolça grisa amiga, la xinesa d'un euro.
Semblava una font de dos sortidors.
El riure es va estampar a les parets.

- Quin fàstic!
No m'havia adonat que ho estava embrutint tot.
La monja tornà a entrà i al cap de pocs minuts sortí per entregar-me una fregona:
- Com abans!