Xauplic

Un relat de: Tiamat

Ara us explicaré la història de la caputxeta vermella:
- Xauplic.*

* Nota de l'autora: xauplic, com potser algú ha endevinat, és un mot que significa sencer, el conte de la caputxeta vermella. No se'n deixa ni una coma ni un punt, ni tan sols en els casos en que, aquest, forma part d'un bonic conjunt de punts suspensius, que tan aviat mostren tristesa, com insinuació, com tensió. Fixeu-vos sinó, en l'adverbi de negació "no", combinat amb aquest signe tan delicat, com pot canviar: "no...", si ho llegiu abaixant la mirada, expresa alhora, tristor i un cert punt de timidesa; en canvi si diem "no..." mirant fixament els ulls del receptor de la paraula, utilitzant una petita cantarella, aconseguirem que el lector arribi a ruboritzar-se, si sabem posar-ho en el lloc adeqüat, evidentment, ja que segons l'aspecte del personatge que pronuncia aquest terme tan curt i precís, podem sentir, enlloc d'atracció, un cert sentiment de repulsió. Retornant al que ens preocupa, la paraula xauplic no havia estat mai utilitzada fins al moment, cosa que pot provocar un lleuger desconeixement del mot per part dels lectors, i que faci que, en el pitjor dels casos, a aquests se'ls hi passi per alt el sentit de la història abans explicada, preguntant-se en veu baixa: "xauplic? Jo esperava sentir el conte, o si més no una versió moderna i transgressora on el llop i la caputxeta acabin follant al llit de l'àvia com dos animals salvatges, cosa que podria ser certa almenys en un dels casos, quina estupidesa de narració". Doncs benvolgut lector, si això és el que has pensat, tan sols dir-te que aquesta nota a peu de pàgina encara et semblarà més absurda, ja que està superant amb escreix les dimensions del conte en sí, el que poseeix el títol, i que per tant, en teoria, és el més important. De totes maneres, què preval més al cap i a la fi, la llargada o la possessió del títol? Un dubte que ens submergiria en noves reflexions sobre la llengua, i en les quals, ara per ara, no vull entrar-hi, potser més endavant. Tornem de nou a xauplic, aquesta meravellosa paraula de només dos síl·labes, i tot així, plena d'una rica varietat de lletres, cosa que la fa clarament vencedora vers paraules com molí o cosa. Xauplic, un mot que comença amb suavitat, xa, com xai, que ens remmemora la llana suau que envolta el seu cos, o xancleta, que transmet la frescor d'un bany a la piscina a ple mes d'agost; uneix les dues síl·labes la lletra u, que dóna un sentit ascendent a la paraula, lligant les dues parts amb delicadesa però també amb seguretat, impedint que es deixin anar i, al ser escoltades, puguin semblar part de dos mots totalment diferents; i finalitza amb la contundència del plic, com repic, que recorda la força d'una campana d'esglèsia d'un poble perdut a les muntanyes, o bonic, que resumeix, també amb dos síl·labes però menys lletres, tota la bellesa de xauplic. És aquell mot que, pel seu extens significat (no per profunditat, sinó per contingut), pot resultat a vegades incomprès, fins i tot maltractat pels enemics de la brevetat en què està sotmesa el món, deixant de banda el món de les tortugues marines, que no comprenen que, si una sola paraula que m'acabo d'inventar pot donar peu a tot un seguit de reflexions, no pot ser tan dolenta. Suposo que arribat a aquest punt de la nota, t'hauràs adonat, apreciat lector, que tot formava part del petit i modest joc d'una servidora, un joc que consistia en donar importància a una part de les obres literàries que en general no en té massa. Quants cops no hem tingut la temptació, per pressa i inquietud, de saltar-nos tots els peus de pàgina, que a vegades poden aportar-nos continguts que facin més comprensible la història, o ens trametin a llibres de referència per l'autor que, segurament, són prou interessants, ja que per algún motiu s'ha pres la molèstia d'incloure'ls en la seva obra. Però nosaltres, amants de la rapidesa, els ignorem, i ells, els peus de pàgina, resten allà, reservant la seva informació per aquells que realment tinguin interés en coneixer-la. Per un cop, si més no, volia que aconseguissin sortir de la vergonya que els aporta un tamany de lletra més reduït, vencent, gràcies a la llargària desmesurada, la història que s'ha apoderat del títol. Un cop aconseguit (crec que ho he fet), puc acabar amb orgull la petita prova que m'havia autoimposat. I un cop aquí, arrant del marge del full, prefereixo donar-ho per fet, no fos cas que rellisqués i em fes mal.

Comentaris

  • Buscant la novetat i la sorpresa[Ofensiu]
    aleshores | 31-03-2017

    Benvolguda "Tiamat"
    El relataire “aleshores”, Convocant del Repte clàssic DCLXIX “El millor moment per començar una cosa” s’ha compromès a efectuar un comentari diari d’un relat que hagi aparegut a l’apartat de relats a l’atzar de la primera pàgina d’RC fins a la finalització del repte el proper dimecres dia 5 d’abril.
    Ha triat aquest relat teu entre els que Relatsencatala seleccionava a l’atzar.
    Comentari:

    Oda i defensa dels peus de pàgina, que són allà per alguna cosa!, en forma d'alliçonament al lector.
    Relat ocurrent i provocador, com tots. No!, no ets la persona que guanyarà un premi literari. És més, jo diria que si te'l donessin igual l'anaves a recollir i te'l posa,...o sigui, en cert sentit ets una mica Albert Pla, ...per entendre'ns,...
    Bonica descripció (jugant un i altre cop amb les idees i les paraules) d'una lluita entre la nota peu de plana i el propi conte de la Caputxeta (ni més ni menys!), on la nota peu de plana guanya de llarg. Humor subreptici.
    Ens acabes convencent que Xauplic existeix ("Tornem de nou a xauplic, aquesta meravellosa paraula de només dos síl·labes, i tot així, plena d'una rica varietat de lletres, cosa que la fa clarament vencedora vers paraules com molí o cosa.") i que hem de fer servir el mot?

  • de part de l'amic invisble[Ofensiu]
    neret | 30-12-2005

    com dibuixar no és el meu fort... havia pensat regalar-te un comentari al teu primer relat. Ara em sap greu, primer perquè espatllaré un número de comentaris molt xulo (el 1111) però tampoc no duraria gaire perquè segur que no acabarà l'any sense un altre comentari a les palles, i després pels dos comentaristes d'excepció que hi ha en aquest relat.

    per tant només et diré: "m'ha agradat molt"*

    * per cert, que això dels peus de pàgina m'ha recordat molt a un llibre del paul auster (la nit de l'oracle) que em va agradar molt i en el que està inspirat un relat del pèrdix, que no recordo com es diu i que ara no buscaré perquè és molt tard. En el llibre del paul auster també es juga a explicar una part de la història al peu de pàgina. No arriba a l'extrem de concentrar tota la història al peu de pàgina, que ho he trobat un recurs molt original (com pots notar pel fet de que t'ho hagi plagiat flagrantment al comentari). La veritat és que des del primer relat ja es notava que series una relataire diferent, i amb molt de talent!

    bonanit

  • Mirada retrospectiva[Ofensiu]
    El_Critic | 23-03-2005

    Hola Tiamat,

    M'ha costat molt repassar tota la teva relatografia a la web, doncs és molt extensa. Segurament m'he deixat algun relat, però de ben segur n'he llegit la majoria. Et catalogaria com la "autora de l'absurd", sense dubte, dins aquesta pàgina. La teva principal virtut: no hi ha ningú que escrigui el que tu escrius. El principal defecte: tant absurd fa que no sapiguem si tens altres registres. En terme mig: la qualitat a l'hora d'escriure, la tens i es nota en relats com aquest "Xauplic", per exemple. A més, segurament acumules el major nombre de comentaris anti-autor, en el sentit que molta gent et critica a tu i no al relat quan et comenta (veure: "Les dones també ens fem palles", el més simbòlic). La pregunta que et faria, ja per acabar, és: escrius sobre l'absurd perquè él que més t'interessa o perquè un relat no absurd et suposaria una mena d'exercici que encara no goses fer?

  • Comentarimentari[Ofensiu]

    Aprofitoprofito aquestest espaipai perper ferfer unun experimenment tartamudístictic.
    I de passada deixo un comentari al teu primer relat que encara estava sense comentar i així ara jo no ho pots dir: -Ostres tu, el primer relat que vaig publicar a relats en català encara no me l'ha comentat ningú.
    E N H O R A B O N A E N H O R A B O N A
    A N O B A R O H N E A N O B A R O H N E

    Avui, 3 de setembre, dia del carnet.

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1499 Comentaris

679810 Lectures

Valoració de l'autor: 8.87

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.