What a wonderful world...

"Maleït fred", pensa. Passegen tots dos junts sota el cel estelat. Les mans a les butxaques foradades, el caminar lleuger i ansiós. L’ansietat els fa descontrolar les passes. Els dos espectres avancen per la calçada oferint una imatge degradant i trista. Ell, blanc; el seu company, negre. Hi ha circumstàncies a la vida en que el racisme i les desigualtats són aspectes banals i intransigents.

Res importa, només el per què del seu encontre.
No són amics, cap dels dos aportarà res de bo ni productiu a l’altre. Potser més que amistat és simbiosi: cadascú extreu del company allò que li manca.

Sí, són això, companys. Camarades que s’ajuden l’un a l’altre a fugir dels problemes, de la fam, del fred i la desesperació.

“Són les dues de la matinada. A casa m’esperen.” L’home de color és home de família. El deure el crida, el persegueix, l’atabala. La responsabilitat punyent el fereix cada dia a totes hores. És incapaç de portar un tros de pa a la boca dels seus fills.

Ha de trobar la manera de fugir durant un parell d’hores de la realitat. No és prou valent per afrontar-ho tot ell sol. I ha trobat la persona indicada. L’home que camina al seu costat li ofereix la sortida a totes les preocupacions i, tot i que no el coneix massa, confia en la seva experiència i aquesta nit deixarà que li faci de mestre.

La llum d’una cigarreta encén la penombra del carrer. El fum, tan pàl•lid com el seu propietari, emboira l’estança. L’home amb més experiència li ofereix una pipada al seu nou aprenent. “Calma els nervis. No tinguis por, home. Au va, que tot anirà bé”. Sap que en qualsevol moment tornarà a estar amb l’aigua al coll, necessita un nou titella que li degui un favor. Després d’aquesta nit el seu pupil el necessitarà com l’aire, només és qüestió de temps. I algun dia li demanarà el doble dels calers que s’haurà gastat en comprar la felicitat d’aquell fantasma.

“Avui que t’estrenes et portaré a un lloc com cal, ja veuràs que bé s’hi està” comenta, amb un lleu somriure encoratjador.
Tomben la cantonada i un rètol blau i blanc els anuncia que ja han arribat al refugi on guarir-se del fred.

Per a l’home negre és una novetat. Quina paradoxa, quina ironia. La primera vegada que trepitja un caixer automàtic des que viu en aquest maleït país i no se’n endurà ni un sol euro. Mira les càmeres de seguretat de l’establiment. L’home blanc fa un gest amb el dit cor cap a l’objectiu. Ell ni tan sols és capaç de somriure.

Al seu cap Bob Dylan fa els honors de posar banda sonora.
Jeu a terra, a sobre de la seva jaqueta feta de pedaços. El seu “Mr tambourine man” s’asseu al costat i es treu la caçadora. Ell tampoc te son ni cap lloc on anar.

De les butxaques mig foradades treu el cable que havien arreplegat feia un moment. L’home pàl•lid apaga la cigarreta i s’entortolliga el cable pel braç dret. L’home negre l’observa mentre el seu mestre es va relaxant poc a poc i es torna encara més pàl•lid, com de paper.

“Ara et toca a tu, relaxa el braç i lligat el cable. Molt bé.” Té por, molta por. Està decidit a oblidar tot durant unes hores, i això requereix un sacrifici.

El primer cop ho fa malament, però el seu company el corregeix, l’abraça per l’espatlla i l’encoratja. El seu braç obscur es taca de perles escarlata i tot comença a prendre un altre caire.


I entre aquelles quatre parets el valor de la seva vida es va fondre, com l’arena s’escorre entre els dits.