Ja és tota una doneta.

Ella sap de mentides i de veritats a mitges, de llocs i sortides, de gent i de modes.
Camaleònica, s'adapta a cada situació, observa la vida dels altres com quelcom que no l'ateny. Passa desapercebuda cada cop que pot, intenta veure les coses sense ser vista.

Ella és madura, té els peus a terra i el cap fred. S'ha vist caminant sota l'esguard de la lluna, per carrers i a unes hores poc adients a la seva edat.
Ha viscut episodis de pel·lícules per a adults quan encara era una nena i, tot i que mai va estudiar química, coneix les substàncies al detall.

Cortesia d'una vida que es guanya com pot.

Li va tocar un camí difícil en que aprèn les coses sola, perquè des d'un primer moment hagué de triar entre tot o res.

Ella s'ensopega, cau i s'aixeca sola perquè ningú no l'ha avisat de les pedres que té el camí. I tot i que el terra es dur ella s'ha fet forta a base de perdre i tornar a començar.

No és fàcil, ningú digué que ho fos. Li agradaria culpar a algú, però per sobreviure ha renunciat a moltes coses, i una és l'orgull.

En aquesta guerra és només un peó, però recorda els consells de la mare: ha d'aguantar al peu del canó, contra vent i marea, callant tantes boques com calgui. I té força, té empenta, ha aprés a trepitjar per no ser trepitjada.

Ella ja fa anys que manté l'esperança i la innocència amagades en un racó, té secrets per aconseguir el que es proposa sense pensar en què diran, sense deixar-se influenciar. Potser és per això que la jutgen amb el pitjor qualificatiu que es pot dir a una dóna.

És una petita promesa que mai es va complir, d'aquelles que queden a l'aire. Utilitza els dons que la natura li ha donat, s'aprofita al màxim per seguir endavant. Té un pla mestre, porta màscares i només ella es coneix. I és que s'ha forjat una fortalesa, perquè sap que la façana del maquillatge i la roba cara és impermeable a les mirades de la gent arrogant, dels homes hipòcrites.

Els homes, els mateixos homes que l'han obligat a amagar-se, no miren més enllà del capçal del seu llit.

Perquè ella s'ha fet dona molt abans del que tocava.

Però és dóna i sap que és difícil que l'estimin pel que és, que la cuidin i no l'utilitzin. Mai ningú no ho farà, la vida li ha ensenyat que els prínceps blaus sempre es queden als contes, i que les princeses com ella mai tornen a les dotze a casa.

Ella, una princesa de barri, un diamant perdut entre la grava que contra tot, contra el món, mai es rendeix i sempre lluita.

Lluita per guanyar-se el respecte de la societat tot i que sap què és que l'enfonsin a cops, que li aixequin la mà i caure escales avall, per què hi ha portes que no veus i et deixen cicatrius.

I ella ja fa temps va trobar el valor per tancar-les totes.