RES

Un relat de: patríciatormo
Avui sóc home mort, i ho sé perquè no sento res en absolut.

Torno a disparar contra el silenci, una vegada i una altra, fins que deixo el carregador buit.

L'arma em colpeja secament l'espatlla, com si em volgués recordar que jo sóc l'única cosa que respira a l'estança.
El darrer tret fereix de mort l'estelat cel d'abril.
Ja manquen comptades hores per l'alba.

Que queda?

Res.

Per no quedar no queda ni silenci. L'eco ressona per tot arreu, inunda el meu cap amb martellades estridents. Panteixo agenollat a terra.

Si tinc honor, per què no el sento? Sóc un soldat? Aquest és veritablement el meu càrrec? Amb els ulls tancats em palpo la roba, el casc, les botes, la metralladora, les mànigues... La bandera. La ressegueixo amb les puntes dels dits repetidament mentre miro com un badoc el cos de l'últim soldat que he mort.
Això és la guerra, nano.
Torno a palpar la insígnia de la jaqueta.
Sóc un soldat, pertanyo a un exèrcit.
Un patriota desmesurat, ho donaria tot per la pàtria, ho faria tot per la pàtria. No hi ha quelcom més important que l'honor, l' esplendor i la força del país al que serveixo.

Però per què diantre em sento com un miserable assassí?

No és culpa meva, collons!! No hi havia d'haver civils, no ens van escoltar quan els dèiem que fotessin al camp!! Merda de moros! Merda!

Escupo disbarats mentre dono puntades de peu a la porta d'una casa en ruïnes. La mateixa casa que no fa ni mitja hora vaig assaltar per protegir-me.
Fora de mi, la colpejo tan fort que la tombo a terra.

Tots els meus arguments, les coses en les que crec i per les que lluito queden brutalment esclafats pels ulls de la dóna que em mira. Una dóna àrab, preciosa, d'ulls verds cristal·lins s'arrauleix dins del seu plor en un racó entre dues parets.

Trigo segons en adonar-me que el que duu entre els braços és el cos inert d'un nadó. I llavors em veig a mi, com una ràfega d'imatges vermelles i ensangonades, jurant bandera, pujat al tanc, disparant el meu primer tret, entrant a la casa en la que em trobo ara i em sento dir a mi mateix, vomitant frases violentes. "Calleu, collons! Tu, dóna, fes que calli el marrec. Que calli! Que calli!"

I el tret. El maleït eco ressonant que ho omple tot.

La visió l'estronca el general Aguilar. M'agafa de l'espatlla. Saludo, els peus en paral·lel, la mà dreta a prop de la front. Procuro dissimular la mirada atordida.

"Descansi, Martínez. Reuneixi els seus homes. Hem signat la pau, tornem a casa".

El que s'aconsegueix amb mort, només es pot mantenir matant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de patríciatormo

patríciatormo

7 Relats

11 Comentaris

8344 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
26 de setembre del 1994. Barcelona.

17 anys i moltes, moltes ganes d'escriure, de transmetre el que sento, el que veig i el que passa. I sobre tot amb intenció d'apendre.

patritormom@gmail.com