Nits que no tornen

Un relat de: patríciatormo
És cert que hi ha moments en la vida en que no saps cap a on tirar, moments en que et trobes perdut, en que et sents forani del teu propi cos, que no et coneixes.
Moltes vegades busques la manera de fugir i a l'hora de tornar a entrar, de començar tot de zero. Vols estripar la pàgina groguenca que t'ocupa i començar-ne una de nova, fresca i blanca.

Però no és tan senzill, perquè a la vida hi ha coses que et lliguen al present, que t'obliguen a restar immòbil, t'impedeixen evolucionar.

Diguem-ne que jo ara mateix em trobo en un d'aquests moments perquè potser no tinc prou estomac per deixar enrere alguns aspectes de la meva vida.
No sóc un home casat, no tinc fills ni un treball estable que m'impedeixi canviar de vida però, de vegades, les coses més subtils són per les que no pots avançar.

Fa dos anys entrava a un bar de mala mort una nit xafogosa d'estiu. Encara no havia deixat la jaqueta sobre la cadira que un càlid somriure va acaparar tota la meva atenció.

No seria capaç de descriure't amb detalls la situació, perquè l'única cosa que recordo cada cop que penso en ella és un cop a l'estómac, i potser de tots els meus records aquest és l'únic que ha canviat. Perquè quan la vaig veure per primer cop vaig sentir la més dolça de les carícies, i ara només fa mal.
La nit del bar fou la nit més fantàstica de la meva vida. No recordo haver-me trobat abans amb una dóna com la Pilar, i crec que mai més en trobaré una altra.

Vaig seure i em vaig demanar una copa de Jack Daniel's. No tenia ganes de beure, però a vegades beus sense set. Ja l'havia vista, però els efluvis de l'alcohol accentuaven aquella aura de llum que desprenia.

Estava allà, recolzada sobre la barra, rient animada. Duia un vestit rosa pal, de gasa. Uns talons de vertigen feien les seves cames encara més esveltes, i resseguint-les no vaig poder evitar aturar la vista en els seus malucs, les seves corbes perfectes, i aquell cinturó prim marró que cenyia la seva cintura. Una donna angelicatta, sense dubte. La pell pàl·lida, els cabells daurats.

Es movia molt dolçament. Reia, i quan reia et juro que semblava un àngel. I enmig d'una rialla, es va girar i em va mirar.

No entenc que va passar llavors, però es va apropar a mi. Va agafar una cartera de mà daurada i en dos segons la tenia asseguda davant.

"Balles?"

Era irresistible. Primer ballàvem separats. Jo, un tipus acostumat a les dónes, que no només les té quan les vol, sinó que és l'especialista en seduir-les, estava allà, com un estaquirot, sense saber que fer.

Llavors se m'abraçà. Sonava una cançó de baxata. Aquella dóna tenia un màster en sensualitat ballant.

Tres minuts va durar la cançó, tres minuts besant-nos apassionadament.
No van caler més paraules, perquè em va agafar la mà i vam sortir al carrer. I del carrer, a la platja.

Caminàvem ràpid, i jo no sabia què em passava, Peró per primer cop jo no era qui tallava el bacallà.

Potser aquella iniciativa, aquella predisposició seva era la que em seduïa. Els seus llavis, estrènyer-la contra el meu pit, tenir-la aprop em tornava boig, em feia sentir un home inexpert, semblava la meva primera vegada.

Em vaig deixar caure sobre la sorra, a la vora del mar. Ella s'assegué amb cura al meu costat, i lentament es va anar estirant. La vaig mirar, i em vaig incorporar per situar-me al seu damunt. Em va mirar als ulls i sé que llavors em vaig enamorar d'ella.

Dins l'aigua érem com les ones, ens mimetitzàvem amb la marea, i la seva mirada extasiada s'apropiava del color verdós que ens envoltava.

La llum del dia em va despertar. En girar-me per acariciar-li el rostre només vaig trobar, com una promesa, un nom escrit a l'arena: Pilar.

Comentaris

  • Xulíssim![Ofensiu]
    Susanna Medina | 13-03-2012 | Valoració: 10

    M'encanta el teu estil. Enganxa fins el final, i la descripció de les escenes i les sensación és molt precisa.... He llegit algun relat més dels que has publicat, i m'encanten. Així que t'afegiré com una de les meves autores favorites per anar-te llegint. A veure si sé com es fa....

l´Autor

Foto de perfil de patríciatormo

patríciatormo

7 Relats

11 Comentaris

8345 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
26 de setembre del 1994. Barcelona.

17 anys i moltes, moltes ganes d'escriure, de transmetre el que sento, el que veig i el que passa. I sobre tot amb intenció d'apendre.

patritormom@gmail.com