Vora la mar, dues ens incompatibles

T'imaginava en una nit d'eixes que hi ha de vegades a l'estiu.
En la nit de Sant Joan, amb la gent sopant vora la foguera.
Tothom a les dotze de la nit se'n va i mulla el dit gorrinet en la mar.
És l'hora del correfocs i jo tinc por, molta por. I estic sola.
L'hora on surten les bruixes a passejar pel cel
i deixen el rastre brillant que nosaltres veiem en forma d'estel.
Jo que t'imaginava en una nit d'eixes agafant la guitarra i silent,
acompanyant-me també descalçat tocant acords de vent,
tastant l'ensucrada salobritat marina,
fugint tranquil·lament al meu costat
en un passeig des de Gandia fins a Xeraco,
enfonsant les plantes dels peus
i enfonsant els dits gorrinets
en la mar de sorra salada
de granets de sucre morè.
Jo que t'imaginava tombant-me
en un grapat els dos caent
en una abraçada ardent.
Amb l'harmònica i la guitarra a mitjan matinada,
vora les brases d'una foguera abandonada,
vora la solitària platja,
vora la platja d'estels.
S'oiria un blues composat de cabòries de vent.
I les sabates que ja no tindríem,
les sabates perdudes
vora la mar
i donaria igual si la mare li ho deia al pare
i seria més divertit encara
i menys encara aniríem per elles.
Jo que feia de les nostres
penyores de paraules incomplertes
un joc imaginari,
et pensava per sobreviure.
A l'albor dels ulls de la nit,
dues ens incompatibles.