Vora el Mar

Caminaven en silenci per la platja deserta. El dia era gris, la mar embravida envestia amb força les roques llunyanes, omplint l’aire amb la seva veu eixordadora.

Caminaven en silenci, pausadament, descalços, cap cots, de costat... les seves mans es tocaven ocasionalment , subtilment, com per accident, en l’anar i venir del seu caminar. Acabaven de veure’s per primera vegada, però era com si haguessin crescut junts, de tant com havien parlat al llarg d’un any i escaig per carta, per mail, per telèfon...

Caminaven en silenci, cap cots, arrossegant el pes insuportable de les seves vides, grises i fredes com aquell dia. Van caminar uns minuts, unes hores, uns segons, qui sap? per a ells el temps s’havia aturat, hipnotitzat per les onades.

De sobte, com prenent una decisió llargament meditada i irrevocable, ella va agafar la mà d’ell i s’hi va plantar davant, obligant-lo a aturar les seves passes. Es van mirar de fit a fit. Els seus ulls es van enllaçar en una mirada fixa i profunda, pausada i ferma, es van despullar l’anima l’un a l’altre amb aquella mirada, més que ho havien fet per escrit i per telèfon els mesos anteriors. Els seus cossos es van acostar fins a tocar-se, fins a sentir l’escalfor de l’altre, fins a sentir els seus pits i els seus pubis prement-se els uns contra els altres.
Les seves cares es van acostar. Amb els ulls mig clucs, els seus llavis es van tocar, les seves boques entreobertes van lliscar sense fer cap moviment, vessant l’alè de cadascú dins la boca de l’altre. Es van abraçar, els seus cossos es van incrustar encara més. Les seves boques es van obrir per permetre les seves llengües trobar-se, tastar-se, barrejar-se... els llavis d’ell van marxar a explorar, van iniciar un passeig per la galta, per anar a l’orella, per continuar pel lateral del coll, per aturar-se a l’espatlla, sembrant al llarg del seu camí, petons dolços i suaus mossegades, mentre la mà esquerra acariciava el clatell d'ella, agafava els cabells arrinxolats amb dolçor i fermesa. L'altra mà d’ell van lliscar costellam amunt, el dit gros va arribar a lliscar per la base del seu pit, nu sota la samarreta de tires...

Ell es va posar de genolls. Aixecant la samarreta, va besar el ventre d’ella. Va iniciar un altre passeig cap el costat, pujant lentament costelles amunt, amb fruïció, degustant cada porció d’aquella pell suau i fragant, empresonant de tant en tant, petits plecs de pell entre les seves dents i deixant-los anar seguidament, gaudint de la seva reacció immediata que es rendia a la metamorfosi de pell suau i llisa, que es transformava en la dolça rugositat de la “pell de gallina”. Els llavis d’ell van lliscar pit amunt i just en el moment que van trobar l’erecte mugró, endurit per l’excitació, el va xuclar suau però bruscament, com un peix que reclama el seu aliment surant a l’aigua... aquesta succió va provocar un esglai en la respiració d’ella... i més pell de gallina...

Ell va tornar a besar el melic. Amb les dues mans va baixar enèrgicament les malles negres i la peça interior que vestia ella. Aquesta vegada el camí que els seus llavis van iniciar, va ser descendent fins aturar-se al bell del pubis de la seva companya. Les seves mans van ascendir per la part posterior de les cames d’ella fins arribar a les cuixes, just per sota els malucs, mentre els seus petons s’obrien pas en els plecs més íntims del cos femení, atrapant aquell sexe humit de fluix entre les seves mans i els seus llavis. Ella per la seva part, acaronant amorosament els cabells d’ell pressionava aquell cap contra el seu sexe, separant lleugerament les cames per tal de facilitar-li l’accés i iniciant un lleu moviment del seu sexe contra la boca d’ell. Un gemec alliberador es va esmunyir incontrolat i sorprenent en el moment que la llengua d’ell trobava li trobava el clítoris per primera vegada... uns minuts, uns segons, unes hores... el temps s’havia aturat.

Les mans d’ella van deixar el cap d’ell. Una samarreta de tires va caure a la sorra. Les mans d’ella van tibar amunt la samarreta d’ell, que va anar a caure a la sorra, al damunt de la seva, com una metàfora tèxtil del que passaria amb els seus cossos en breus moments... agafant-lo pels cabells el va obligar a mirar-la als ulls... es van mirar uns minuts, uns segons, unes hores. Ella va passar el seu dit gros per sobre el llavi inferior d’ell, llevant-li les restes del seu fluix que ell havia tastat uns moments abans. Posant-se de genolls ella el va besar amb passió, amb fermesa. Llengües, saliva, alenades. Amb les dues mans va estirar avall pantalons i calçotets del seu company, mig estirat a la sorra, alliberant el seu sexe dur, erecte, ansiós del seu caliu. Ella es va estirar a la sorra, al seu costat. Es van abraçar, mentre es besaven i les cames de tots dos s’entortolligaven, tot rodolant per la sorra. Van rodolar fins a quedar ella a sobre. Es va incorporar, tot doblegant les cames i va introduir dintre seu, amorosa i lentament, el sexe de seu company; molt lentament, gaudint de cada mil·límetre de penetració, i va continuar així fins que, en notar el topall dels seus cossos, un remolí febril va sacsejar el seu cos, un altre gemec alliberador va sorgir de la seva boca oberta amb la cara mirant amunt, com si ella volgués fer partícep l’univers sencer d’aquell excels moment de plaer. En aquesta posició, ella va començar a gronxar els malucs endavant i endarrera, lentament, endavant i endarrera, molt lentament, al mateix ritme que les onades envestien l’espigó, trencant l’eixordadora veu del mar amb els seus gemecs espaiats, que alliberava cap el cel.

Ell era feliç. La mirava gronxar-se com una branca al vent i era feliç. Era feliç perquè podia palpar en l’aire el plaer que estava sentint ella, perquè podia veure els seus mugrons erectes i durs, i la tensió del seu cos en aquell ball inexorable de camí a l’èxtasi. Era feliç perquè sentia l’escalfor del seu cos dins d’ella, perquè podia notar el moviment amb que els muscles del sexe femení semblaven munyir la seva virilitat, era feliç perquè sentia que eren un sol cos, una sola ànima vibrant en la mateixa freqüència... els gemecs d’ella cada vegada eren menys espaiats.
Sense deixar de moure’s, es va deixar caure per besar-lo, mentre les mans d’ell li agafaven fort les natges per acompanyar el moviment. Sense canviar de posició, van rodolar per la sorra fins a posar-se ell a sobre. Ella arronsava les cames per intentar oferir-li uns mil·límetres més de penetració i l’agafava pels malucs empenyent-lo cap a dins. Ell es movia en un moviment sinuós, sense sortir un àpex de dins d’ella, movent els malucs endavant, endarrera i en cercles... suaument, lentament, sinuosament, com serps enroscades entre elles copulant, al mateix ritme parsimoniós del mar... minuts, segons, hores, els gemecs de tots dos es van unir a l’udol del vent, quan la llavor d’ell es va escampar per l’interior d’ella en una comunió de fluids, de cossos, d’esperits...

Es van quedar allà abraçats, encara units físicament, els seus cors bategaven a l’uníson, els seus pulmons inspiraven i expiraven al mateix temps, les onades tronaven amb cada alenada seva...
Si en aquell moment, algun estrany turista parapsicològc hagués fet una foto d’aquella platja amb la seva càmera Kirlian, tan sols hagués pogut distingir una sola aura bategant sota el cel, al mateix ritme del mar.