Vomitar l’ego

Vomitar l’ego
sense pensar,
sense ni tan sols respirar,
en una arcada amb gust a victòria.
Alliberant-me de mi,
per tal que els meus raonaments guanyin força
i pugui colpejar amb més duressa
als que no estimen els somriures.
Per sagnar pensaments i reflexions
a cops fets de paraules
i convertir la lluita en una correguda sense fi,
per ofegar les goles negres i les seves mentides,
per tacar les aparences i els maquillatges
i per fertilitzar una rauxa
ben dirigida.
Com a besties sense domesticar,
sense més llei que la justícia
i la igualdat,
sense més preocupacions que
respirar, menjar, beure,
somiar, riure, estimar
i follar.
Lliures per unir-nos
i caminar.
I unir-nos per ser invencibles.
El fènix agita les ales
i el cel s’omple de cendres,
de tot el que ja no és.