Vols un donut? Tingues un dia rodó!

Un relat de: estel

Sent sorolls, algú crida. Els veïns de dalt ja tornen a barallar-se, a les nou del matí. No és precisament la millor forma de despertar-se, però ja hi estava acostumada. Va resignar-se a obrir les parpelles, era bastanr divertit de veure, tenia la típica carona de nen petit en obrir un regal del reis mags.
Va acabar de despertar-se acompanyant un gran badall, ara semblava un hipopòtam d'aquells... era graciós veure com es llevava. No va perdre ni un minut més, tentejant va anar fent petites passetes fins la persiana i l'obrí. El sol resplandent li encegà els ulls, no s'imaginava que éssent ja octubre el sol treballés d'aquesta manera ! Va mirar al carrer, hi havien els mateixos de sempre: l'Adolf llegint el diari al banc, la Mireia regant les maleïdes plantes de sempre i els del club d'escacs al cafè.

Li encantaven els dissabtes com aquell, va afanyar-se a vestir-se, veié la roba que s'havia preparat la nit anterior (era una noia pràctica), però va agafar la samarreta nova de tirants que havia reservat per l'estiu vinent. Va fer una visita al labavo, al seu petit maletí de maquillatge i sortir amb en Serrallonga, el seu graciós cocker. Van caminar fins al castell abandonat a través del bosc, fins i tot arribaren a la font. Allí reposaren tranquil.lament. Mentres que en Serrallonga jugava amb unes formigues la Laia s'aturà a pensar quins plans tenia per aquell dia.
Primer de tot es dutxaria, trucaria la Marta o si no podrien sortir amb el Lluís, el seu xicot, hauria d'anar a dinar amb els avis com cada dissabte i després, per fi, podria anar a l'hípica. Li encantava anar a l'hípica, havia començat dos anys enrere a muntar, però de seguida li diguéren que hi tenia molta facilitat i ja sabia saltar. Ara estava amb la doma clàssica, li agradava moltíssim.

Després d' equitació aniria al concert que feien al poble del costat, que estaven de festa major. Encara tindria més feina, hauria de trucar a la colla per saber qui hi aniria i tot, mira que és difícil això dels dissabtes eh...mentre pensava plàcidament estirada sobre el mur de roques el Serrallonga es posà en vigilància,alçà les orelles, havia sentit uns sorolls. Van passar dos minuts i en veure que no era res va anar al costat de la seva mestressa i la va imitar.

Passaren cinc minuts, el cos de la Laia caié en rodó al terra fangós de la font, una sang massa jove li regalimava per la cama dreta, ella estava inconscient.

En Serrallonga ho va entendre molt ràpid, amb la velocitat que va poder, va anar a buscar en Lluís, l'única casa que a part de la seva es coneixia a la perfecció. En Lluís encara dormia, però en veure l'ansietat a la cara del pobre gos, s'afanyà a seguir-lo.

Es va quedar de pedra en veure la Laia estirada al terra amb un bassal de sang al seu voltant, pensà que era morta, i sense adonar-se tot de llàgrimes amargues li ompliren les galtes. La va anar a abraçar i va veure que encara estava calenta, era viva.

La Laia va haver de passar tres mesos a l'hospital, estant molt ben atesa, però sola. Li entregaren una cadira de rodes i apa, que s'espavilés ella sola, que si no tenia pasta ni era una diva no l'operarien mai. A fer-se fotre, que la vida són quatre dies i s'ha d'ésser feliç.
Però ella es preguntava com podia ser feliç, si per culpa d'un imbècil sense punteria hauria de renunciar a tots els seus somnis i aficions. A la merda l'equitació, a cagar passejar més en Serrallonga, als concerts ni una protesta, a l'institut ni somiar-ho...

Gràcies a un caçador i a un cop de mala traça havia d'haver refusat a la seva vida alegre i resignar-se a tancar-se al seu propi armari, no volgué sentir res, ella es tancà a casa i no va tenir el valor de sortir mai, no ho va puguer superar, allò pesava molt més que res en el seu petit hemisferi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer