Vladimirka

LA CARRETERA VLADIMIRKA

OLI DE ISAAK LEVITAN


Si entreu al googuel i escriviu Isaak Levitan i Vladimirka podreu contemplar l'oli del qual us vull parlar.
Si no fos per les petjades aquest quadre d'Issak Levítan no seria famós. Com a molts pintors russos de finals del XIX a Levítan el fascinava l'estepa. Pintà centenars de paisatges que mostren la naturalesa dura i salvatge però alhora admirable de l'estepa russa. Rius majestuosos, torrents sense nom, pintorescos llogarets perduts, camps vastíssims coberts pel verd variat de la vegetació o pel blanc perfecte de la neu, cels d'un blau rotund, horitzons inabastables defineixen, als seus quadres, la bellesa d'aquestes terres.
El quadre que veieu, però, el de les petjades, el més famós de Levítan, ens mostra un paisatge molt diferent. El cel, obligadament immens quan es pinta l'estepa, és grisenc, ennuvolat, dens, fins i tot aclaparador. L'herba, d'un color de tardor més proper al marró que no pas al verd emmarca i envaeix el camí. La carretera, gairebé buida de detalls o d'anècdotes, excepte les invisibles petjades que hi són pertot, es perd cap a un destí, cap a un horitzó inhòspit i, inevitablement llunyà com tot horitzó de l'estepa russa.
Cel, carretera, planura, una obra plena de monotonia. Només la trenquen tres elements gairebé ínfims: uns arbres distants que s'endevinen més que no es veuen, una figura amb prou feines esbossada, potser femenina, i un post. Qui sap el significat del post? Mireu, les petjades s'aturen davant, potser indica la distància que falta, imagineu les innombrables petjades que continuen, resignades. O potser conté una icona, amb el dibuix primitiu d'un sant, les petjades s'aturen a pregar, amb esperança.
Busqueu les petjades? Ja us he dit que són invisibles. No les veureu, si no és amb els ulls de l'ànima. Són milers, milions. Allà hi són, busqueu-les, gairebé totes van d'anada, molt poques de tornada. Les han deixades peus esgotats de setmanes i mesos de caminar, fixeu-vos com sovint s'arrosseguen, com a vegades vacil·len, com, finalment, es paren.
La carretera que veieu, la Vladimirka, la carretera de les petjades, era el camí obligat pel qual els deportats havien d'anar caminant, en un viatge que durava mesos, fins al seu destí final a la llunyana, inhòspita i terrible Sibèria.