Vila Torment (I; al començar)

-Albert, agafa la correspondència, per favor - la veu de ma mare era aspra, cosa anormal, sent ella com és.

Era un dia plujós, les flors s'esvaïen i l'herba creixia feixugament al jardí. Vaig mirar per la finestra, però el paisatge que jo desitjava veure ja estava distorsionat per centenars d'automòbils fent el seu monòton soroll amb el clàxon. Em vaig vestir amb la roba d'ahir, encara neta, i vaig baixar les escales disposat a passar un dia avorrint-me al sofà: havien anul·lat el càmping al que havia d'anar aqust estiu pel mal temps i tots els meus amics estaven, o bé fora, o bé una altra vegada fora. Vaig intentar no pensar més en l'assumpte i anar a guipar la correspondència diària que arribava: tres cartes de Telefónica, una de MSF per a mon pare i una carta dirigida a la meua germana Noelia. La curiositat va poder més que el respecte per ella (si és que n'hi havia). Era d'una tal Miranda, una amiga que va conéixer al càmping al que anà l'any passat. Prou rareta, per cert. Deia així:

Volguda Noe(lia):

T'agradaria vindre a passar uns dies a la meua mansió en el camp que tinc als Pirineus? Estarem aïllades del món, només tu i jo (com ha sonat la frase). I si vols portar-te al teu germà o a algú més, tranquil·la, tinc habitacions de sobra. Si no vols vindre, envia'm un ‘e-mail' a aquesta adreça: supersatanico@hotmail.com, i si vols venir, no fa falta que m'enviïs res. En el cas que vullgues vindre, demà a les sis i mitja del matí passaré per ta casa amb ma mare a arreplegar-te.

Adéu, i espere que vingues:

Mir(anda)

En eixe precís moment, la meua germana entrava per la porta agafant-me in fraganti. Va mirar el sobre i me'l va agarrar de les mans ràpidament:
-Seràs...! - va dir accentuat la paraula amb un to estrepitós.
-Ai, perdona, no crec que siga per a tant - vaig dir - Puc anar?
-No.
-Perfa...
-No.
-I per què?
-No pintes res entre Mir i jo.
-Ejem...
-Pensa el que vullgues - sense donar-me temps a contestar es va dirigir a la seua habitació.
Tant que he fet jo per ella, i ara em diu això! És insuportable, la meua germana. Vaig decidir no pensar més en això i dirigir-me a casa del Àngel, un dels pocs amics que quedaven en el poble. Una vegada en sa casa, em vaig disposar a contar tot el que deia la carta, i no va tardar en mostrar-me la seua idea, que no em va paréixer gens malament:
-Tu no li digues res a Noe. Fas les maletes i demà, a les sis i mitja, les agarres i quan la teua germana diga que no véns, muntes el número que ja tens les maletes fetes, etc, davant de la seua amiga, i segur que se t'emporten. I de pas, dius que la teua germana et va dir que podies convidar a algú i allí estaré jo, amb les maletes, al peu del canó.

No em desagradava la idea, encara que, per a la meua germana, seria un poc molest. Si haguera sabut el calvari que haguera hagut de passar en Vila Torment, no haguera volgut anar ni boig.
El dia passava i passava mentres jo feia d'amagatotis la maleta i la meua germana contava i contava anècdotes del campament a sa mare (que també és la meua, quina casualitat). Vaig anar a l'ordinador de la meua germana, i em vaig disposar a escriure'l jo mateix, l'email, afegint que anirien dos amics amb ella (Àngel i jo). Més o menys el vaig escriure així:

De: Noehd@hotmail.com
Para: Supersatanico@hotmail.com
Assumpte: La teua invitació

Els meus pares m'han dit que em deixen anar encantada a Vila Torment, i com tu me vas dir que podia portar a qui vullga, he decidit portar al meu germà Albert (és encantador) i a un amic seu, Àngel, que és súper atractiu. Aniré amb el meu germà i el seu amic.

Et vol:

Noe(lia)

Qui em diria a mi el que sofriria per culpa del maleït e-mail.