viatge a l'infinit

Joaquim era un nen orfe. Va viure tota la seva infantesa en un orfandat de monges, on hi havia una molt especial que tenia cura d'ell i el mimava. Però un dia aquesta monja l'hi va regalar uns discos de música que eren molt importants per elles i l'hi va dir que quan es sentís malament, aquests discos li ajudarien en els pitjors moments de la seva vida. Al cap d'unes setmanes la monja va morir.

Va anar creixent, però no es relacionava amb la gent. Va començar a treballar en un restaurant de rentaplats. Al principi no parlava amb ningú, però de sobte una noia anomenada Leticia, molt simpàtica i maca, va començar a treballar al restaurant i a parlar amb ell. Li preguntà pel seu nom. Es va quedar sorprès i l'hi va contestar que es deia Joaquim però que li agradava més Quim.

Al cap d'un temps Leticia sempre estava per ell, li agradava, però ell això no ho sabia.

Va passar el temps i sempre quedaven junts per prendre alguna cosa o anar al cinema. Sempre feien coses plegats.

Una nit, estaven junts a casa d'ella, parlant del que havien fet durant la seva encara curta vida. Ell no parlava, només escoltava. Ella l'hi va confessar que volia ser perruquera i que aviat tindria que fer l'examen final per treure's el títol. Després de parlar de la seves aspiracions, ella li va preguntar quines eren les seves esperances de cara al futur, però ell li va explicar que mai havia pensat en això, no mirava el futur, només vivia el dia a dia i que havia viscut tota la seva vida a l'orfandat i que només havia treballat de rentaplats. Després van veure la pel·lícula de "Los Puentes de Madison" junts al sofà. Després d'una estona, ella li va donar un petó. Ell no havia petonejat mai a cap noia. Es notava nerviós, però ella amb molta tendresa li va ensenyar.

Començaren a sortir junts i van viure uns mesos molts bonics.

Una nit Leticia no treballava, però ell sí. En Quim estava recollint per tancar. Havia de llençar les escombreries. Va sortir del local amb les bosses de les deixalles i de sobte van aparèixer dos matons per darrera i el van apunyalar. En Quim va quedar-se jagut a terra.
.
Ella va anar a recollir-l'ho a la feina una hora abans de que en Quim acabés el seu treball. En arribar va preguntar per ell. Els companys li van respondre que feia més de vint minuts que no l'havien vist. Pensaven que ja havia marxat. De sobte en Quim va aparèixer a la cafeteria amb una ferida d'arma blanca, tot ensangonat. Va caure a terra sense coneixement. De seguida arribà una ambulància, que se'l va endur a l'hospital. La ferida era greu. Va estar uns dies en coma.

Un matí, després de que el metge que portava al Quim li fes el reconeixement diari, va trucar a Leticia per parlar amb ella. El seu to de veu era greu. Ella s'esperava el pitjor. El metge li va dir a Leticia que a més de la ferida de ganivet, en Quim havia nascut amb un cor massa petit. Era necessari i urgent fer-l'hi un trasplant de cor per salvar-l'ho. El pitjor de tot es que no era l'únic que necessitava un cor. Hi havia molta gent a la llista d'espera per fer trasplantament i no hi havia prou donants. Si no es feia l'operació abans de tres mesos en Quim moriria. La Leticia va sentir com el seu cor s'encongia de tant de dolor i por. Por de perdre el que potser era l'amor de la seva vida, el seu ‘príncep blau'.

Al dia següent, ella tenia una prova final per treure's el títol de perruquera. Des que va passar l'agressió, gairebé no s'havia separat d'ell per a res, però ara havia de fer la prova. Només serien unes hores.

Mentre Leticia feia l'examen, en Quim es va despertar. Amb la mirada buscava a Leticia. No hi era. Va sentir-se sol i aquesta sensació de soledat l'hi va fer créixer una gran angunia al seu interior que l'oprimia el pit. Havia de sortit d'allà. Va agafar tots els cables que tenia endollats i se'ls va treure. Es va vestir a corre-cuita i se'n va anar de l'hospital cap a casa de Leticia. Només volia veure-la, donar-l'hi una abraçada i sentir la seva presència al seu costat.

En arribar a casa de Leticia, no hi havia ningú. Va haver d'esperar-se una hora a que ella arribés. Quan ella va arribar a casa es va sorprendre molt de veure'l. Mai s'hagués esperat trobar-l'ho davant de casa seva, fora de l'hospital. Ella li va explicar tot el que l'hi havia dit el metge que portava el cas. Quim va contestar: - No vull fer-me el trasplantament. No vull cap altre cor. La vida es molt bonica i meravellosa, però quan et toca et toca. No hi ha res a fer. S'ha d'acceptar el destí que Déu ens té preparat -.

Van decidir gaudir cada dia, fer coses que mai havien fet, en definitiva volien viure.

Leticia un dia el portava al cinema, un altre a patinar sobre gel, etc...

Un dia van decidir anar a veure un partit de futbol ( del Barça contra el Madrid que va guanyar el Barça per 3 a 0). Quan tornaven del partit, tots dos en el cotxe, en Quim va quedar-se adormit mentre ella conduïa. En arribar a casa, va aparcar i el va intentar despertar. No responia. En Quim no es movia. Semblava mort. Semblava que viatgés cap a l'infinit. El desplaçament fins a l'hospital més proper on el van visitar els metges d'urgència va confirmar desgraciadament les seves sospites. Leticia va decidir passar la nit a l'hospital vetllant el cos del seu difunt amor.

Leticia va anar a casa a canviar-se de roba i a començar a fer els preparatius del funeral. En obrir la porta va veure un sobre a terra amb el seu nom. Era la lletra d'en Quim. Va obrir el sobre per llegir la carta on en Quim l'hi confessava que l'estimava com mai abans havia estimat a ningú, que la seva vida havia començat quan la va conèixer, que els mesos que van passar junts varen ser els millors de la seva vida. El seu cor havia començat a bategar quan la va conèixer. Per desgràcia ja era un cor cansat, desgastat, petit. Les llàgrimes de Leticia esborraven les lletres quan queien sobre el paper, igual que s'esborraven les seves il·lusions i desitjos de futur. En Quim li deixava totes les seves pertinences (que no eren moltes), fins i tot els seus discos. El que ell no sabia es que l'hi deixava allò més important entre dos persones que s'estimen. Dintre d'ella a més del seu amor començava a formar-se el fruït del mateix, una part d'ell, el seu fill.