Vents de Tardor.

Un relat de: paparola

Bufant vents de tardor
i el meu cor els respira.
Sento de sobte una fredor
que m,amuina.
Tinc l,anima emmelangida,
no tinc força,
estic cansada,
em sento trista.
I camino sense cami,
sense esma,
donc rodolons sense direcció,
i m,entaforo dins la cargola
de la meva vida.
I ploro el temps que passo,
sense un somriure,
sense una fita.
I sé que estimo la vida,
i amb la maduressa
hauría de fer un canvi
fer dia a dia,
moments plens,
camins d,alegria.
Perque això realment,
es els que ens portarem
amb la motxilla
de la nostra vida.
Pero avuí em sento
cansada i estic tirsta.

Comentaris

  • potser demà..[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 09-11-2005

    és millor dia per fer aquest canvi tan profitós i necessari del que parles en els teus versos...
    ànims, que la vida ha de ser un somriure!!
    Sílvia