Vell Gòtic, Nou Gòtic...

El sol inicia la seva davallada sobre el vèrtex imaginari de la terra que esdevé tot horitzó, com si fos mel líquida, caramel sense arribar a cremar, dolçor climàtica i càlida d'una primavera recent estrenada.
Cau sobre els terrats de la ciutat vella, sobre les cases que semblen aguantar-se perquè no tenen ni esma per enrunar-se, per deixar-se caure… sinó per continuar portant el pes dels anys damunt d' elles i de la gent que hi viu en els seus forats/habitacles.

Els personatges d' aquestes nits també esperen que el sol es fongui sobre les seves cases perquè això vol dir que comencen les rondes, les sortides, el empolainar-se per aquell que encara ho fa, que vol agradar, que busca i vol trobar i retrobar-se també…

Els terrats són de color taronja i la roba de llit que les iaies pugen penosament a estendre per escales recargolades també , res més, però , perdura ja, no hi són els nens i nenes que berenaven de panxa al sol, pa amb xocolata o amb vi i sucre, amb els genolls pelats i els pantalons curts, esfilagarsats i bruts després de tota la setmana, ni hi van les parelletes, amb l'excusa de recollir la roba, a fer-se petons i magrejar-se amb un cossi buit al davant doncs ningú està per recollir res que no sigui el gest furtiu i robat de l'altre…

Els terrats de sòl inclinat, escantonats i vells, per les pluges, el sol, i tots els anys a les seves esquenes, els terrats que sembla que no hi veuen perquè són dalt de tot, però que contenen en els seus budells tota la humanitat que anirà passant davant dels nostres ulls, a ritme de lletres, punts i comes, a ritme d'amor, odi, passió i dolor, patiment, felicitat, soledat i enyor, doncs vet-ho aquí, que d' això es compon la vida, de tots i cadascun de nosaltres... Només haurem d'enfilar una mica el nas, per damunt de les majúscules i veure que tots plegats no som tant diferents...
Veure la barreja de races de totes les cases, com a tots els barris antics del actual cosmopolitisme, barreja intensa de colors i d' olors no sempre benvinguts ni ben avinguts, ni tant sols entre ells, qui és estranger ho serà sempre, inclús per a l'altre que també ho és.
Seguim essent els mateixos, i fem les mateixes coses absurdes de sempre.

Amb les darreres llepades de llum, ens quedem a mitja penombra, premonició de la nit de divendres que se'ns apropa.
En algunes cases se sent com feinegen a la cuina tot preparant un avançat sopar, un batre d'ous en un plat o una remor de fregit d'oli bullent, a d'altres se sent el soroll de la dutxa, per alguns comença la jornada precisament quan la majoria ja l'acaben, la dutxa que desvetlla quan alguns ja cauen de son, la noia que es maquilla i s'arregla 3 hores abans, emprovant-se tots els vestits i pintant-se les ungles a darrera hora mentre decideix què es posarà a la fi.
La parella que s'estima només arribar a casa i travessar la porta, amb la urgència del desig, amb les mans que treuen a estrebades les barreres dels vestits, sense acabar nuus del tot, només lo just, la carícia per damunt la roba rebregada, l'alè apremiant, els cabells esvalotats, l'orgasme més punyent per més inesperat…
També n 'hi ha d'altres que es dediquen a la mateixa activitat tot i que amb menys fal·lera, per no dir gens, ningú treballa per gust sigui quin sigui l'ofici, i mentre el client de torn es mou sense gaire traça damunt del cos de dona que jeu sota seu, ella pensa en el grapat de factures que li pagaran aquells diners i poder a tot estirar, aquelles mitges negres amb flors que va veure ahir a l'aparador de la cantonada…
La iaia del pis de sota s'ha d'empassar tot el soroll de l'amor que ven la veïna i que compren els que estan sols, mentre veu passar els dies asseguda a la seva butaca tot llegint novel·les roses i escoltant la radio, i mirant una màquina que no acaba d'entendre gaire i en la que sembla cabre-hi molta gent.

Tanta com la dotzena d'immigrants que viuen estibats en el pis del costat, amb les seves olors permanents de harissa, hashish, te amb menta i tadjins guardats a la nevera… Degut a la manca d'espai un home, irreverent segons la tradició, presencia com una noia pinta les mans i els peus amb henna una altre, s'ho mira encuriosit, perquè no hi està avesat, perquè és cosa de dones, perquè tant amagar les dones durant tants segles l'únic que ha comportat és oblidar-se de l'esser humà que és, i trobar inusual el que no ho és…