Copilots al laberint del minotaure

Si les nostres pròpies vides son com una espècie de laberint, on se suposa que cadascú ha de trobar el seu propi camí, buscar-se, mirar-se tan endins que pugui veure's tant les arrugues dels intestins com les de l'ànima… si això és una tasca que hem de fer per nosaltres mateixos, i de la qual no sempre en sortim ben parats… És doncs, quan jo em pregunto, com no ha de ser difícil, fer aquesta tasca amb un copilot? Normalment un l'escull, l'estima i desitja que aquest copilot
l' acompanyi durant tot el viatge, tots els peatges, avaries i múltiples punxades de roda que hi pugui haver al trajecte. És ben clar, però que si no comparteixen el color de fil que els hi ha tocat, - desmarxat per la nostra demiürga Ariadna - , es fa difícil que puguin avançar enmig d'aquest univers caòtic.
Si no segueixes el teu camí, has perdut el teu fil d' Ariadna i tard o d'hora t'hauràs d'enfrontar al minotaure… al teu minotaure. Si el segueixes i decideixes no perdre el teu fil, pots continuar viatjant sense copilot, cap problema, tot i que per a la majoria de la gent que porta temps acomodada vivint en parella, representa una tasca tant feixuga que abans de començar-la ja els hi fa por. I no es comença.
Vivim acomodats en una vida de mentida, amb una minsa seguretat econòmica, que en qualsevol moment se'n pot anar en orris,- és el preu de la societat capitalista - i ens acabem acomodant a tot, a la feina, a la petita llibertat virtual que ens atorguen els diners. Però ens hi acostumem, i també a la persona que jau amb nosaltres, i a la vida que en un principi havíem escollit, conjuntament, o poder un més que l'altre… Sempre n'hi ha un que escull més i un altre que s'arrecera a l'ombra de l'altre, de les seves decisions. Sempre n'hi ha un que arrossega i un que es arrossegat. En tots els grups hi ha un líder, també en grups de dos.
Fins fa poc les dones no esdevenien mai líders perquè no les deixaven, ara, quan es veuen dones que ho són, els homes s'espanten i davant la seva pròpia impotència i pèrdua de supremacia, les peguen i/o se les carreguen ras i curt. Intenten aniquilar-les de l'única forma que poden: estomacant-les, perquè encara sembli que poden més que elles. De fet els goril·les i pràcticament totes les espècies masculines ja ho fan això… Reacció és contrari a reflexió.
La idea principal però esdevé un altre.. un cop partim d'aquesta independència, (si parlem de parella, hem de parlar també de que el cas que vaig a exposar també els pot afectar als homes, i d'ells ja no se suposa que tinc que fer aquesta acotació primera en la qual acceptem com a base la independència de l'individu oi que no?), Partim de la idea de parella, formada per dos éssers del sexe que cadascú hagi decidit tenir com a copilot, parlem de que se suposa que estem junts per amor, de que no ens afecten les rutines i monotonies que afecten a les parelles amb el temps, i de que les nostres relacions sexuals son un volcà incandescent a cada llitada….MENTIDA! No parlem d'això, sinó més aviat del fet de que, un cop passat la primera passió -aquesta sí incandescent si ha existit, es clar, - ja no ens queda res més que la monotonia de les escombres i els detergents, els lleixius, i la roba humida i arrugada de les rentadores, i és a partir d'aquí d'on dia a dia, factura a factura, amb cada ring de despertador, construïm el camí amb el nostre copilot… I el propi fil d'Ariadna l'hem engegat a prendre pel cul tant lluny que ja ni recordem del color que era, o simplement, en una d'aquestes anades i vingudes de la feina, o al penjar una de les peces de roba a l'estenedor, se'ns ha caigut sense adonar-nos i ara ja és tant lluny, que té difícil recerca, i més impossible trobada…
Aleshores un dia ens despertem, o ens aturem a mig carrer, o a mitja frase, o a mig cafè, i ens preguntem si no dúiem quelcom a les mans que ara no duem, (i al cap), vet-ho aquí!! De vegades costa adonar-se'n que era el cony de fil el que trobem a faltar, i és per això que ens assalten la frustració, la depressió, la sensació de buit, l´animadversió cap els altres que de fet no tenen culpa del que hem construït durant dies, mesos i anys de treball a contracorrent, contra la nostra pròpia corrent.
Fixa't si es important no perdre el fil!… tanmateix però, pràcticament tothom l'ha perdut en algun moment. L'amor és un sentiment tant concèntric en si mateix que no permet recerques paral·leles, externes a la seva pròpia òrbita, per tant cada vegada que ens enamorem perdem una mica el fil. Es tractaria doncs, un cop superat l'estat d'imbecil·litat primerenc, de retrocedir, submergir-nos en les profunditats del laberint, per buscar la mà d' Ariadna, evitant així el futur corn del minotaure.
Valentia, coratge.. tot allò que ens costa acostuma a ser el més valuós...? De fet com a humans que som, ja reaccionem inconscient i equivocadament així, no valorant les petites coses que ens alegren el camí a cada pas, que no hem demanat, que senzillament hi són de la mateixa manera que tots nosaltres, per pur caprici de l'esdevenir.
També es lògic i necessari que ens costi fer tots aquests canvis en nosaltres mateixos i que ens haguem de treballar com si fóssim de fang, suposo que en funció dels anys i les ganes, més o menys, endurit. Pero fang al capdavall. Una petita espurna a l'univers plena d'arrogància i orgull, de maldat i mala fe, tot i que de vegades, i per sort!, també plena de bondat i d'esperança.
Per treballar-nos és necessari despullar-se, veure'ns sense ornaments de robes, joies, i resta de coses que tots inevitablement portem de bagatge, i que desfiguren la imatge real de cadascun de nosaltres, aquella on només som, allò que un bon dia va parir la nostra mare.
Aquesta essència, és el segell del nostre camí, la direcció de la fletxa que ens ha de guiar tot el viatge. El nostre fil. De vegades poder, la nostra mort en les dents del minotaure. O la nostra victòria contra aquest animal, que tant sols representa la nostres inseguretats, la falsa prudència de vegades, i la manca d'acció batuts per la por, la majoria de les vegades. Aquesta por que bona és com a semàfor, però nefasta paralitzadora de l'enginy tot i que ja haguem aconseguit posar-lo en marxa.