Enderroc

El C/Sant Domènec respira silencis
d'enyorances i de pors cultivades,
de nosa que fan les absències
quan mai tingueres oportunitat de tastar-les.

Sant Domènec tremola i s'enfonsa
de tant com s'esberlen les seves esquerdes,
i en un mar de runa es transforma
per on jo navego a les palpentes.

Enmig de tanta pols i tanta pedra
un vermell, cansat i dolgut, encara batega,
refulgent de vida, a la que encara s'aferra.

Intento arribar a l'antiga porta,
és difícil… hi ha molts impediments físics
i jo estic molt cansada... ja no toco vores…
i les pedres ja són la meva flassada.

Obro els ulls i sembla que han passat segles
la llum entra desvergonyida i s'instaura,
encegada miro al voltant i no reconec l'estança.
M'aixeco a poc a poc,
les cames em fan figa, els braços són ben morts.

Tot està al seu lloc,
ha estat un malson…
passadís enllà sento una remor
tot just arribo que veig un nan posant l'últim maó,
em pica l'ullet i surt corrents
deixant les seves petjades de follet,
en la pols del terra, un petit caminet.

Em frego els ulls i no veig res diferent
la sala és groga, blanc el menjador
al vater hi ha una humitat a la paret,
res ha canviat… sembla…

Però jo em sento caduca i nova,
contenta i trista, vella i jove,
gran, petita... tot alhora!

Desfaig el camí del nan
intentant esdevenir una Alícia
que és vol colar per 1 forat,
creuar el vidre del mirall
i veure un món ajardinat... He!

Torno a la cuina i bec un got d'aigua
que em faci baixar la pols imaginada
i em renti totes les canonades
rovellades per tanta llàgrima vessada.

Miro per la finestra la nit que es desperta
poder demà sí serà un altre dia
i no em caurà cap casa,
m'aixecaré tranquil·la i alegre
i el nus de la gola, tant sols serà un miratge.