Vaya zapatos!

Ens vàrem creuar davant un banc de la plaça en què hi resta un senyor d'aquells que estan tot el dia en un banc. El senyor del banc pelava una magrana dins un taper fastigosament brut, com si preparàs el berenar després de feinejar una estona en una bastida d'obra. Com un "picador" desfasat, va fer la típica xiulada, uip-uiu, i va exclamar: vaya zapatos, por Dios! Evidentment jo no era el destinatari de la floreta, però li vaig contestar de la forma més amorosa que vaig saber: moltes gràcies amor. Immediatament es va esgargamellar com un boig amb una sèrie d'insults referits a la masculinitat i a la feminitat. Ella va riure fortament i es va adreçar a mi: si demà passes quinze minuts abans podem fer un cafè en aquell bar de la cantonada.