Vacances pagades. (Poder)

Surto a la terrassa, contemplo la celístia, i entono les cançons de la infantesa. Em sembla percebre la mà grossa del meu avi, i la seva veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicens... sempre lliure" Però la rauxa d'una educació piramidal m'ha conduït fins allà on, segurament, mai no hauria volgut arribar.
Me'n vaig a dormir amb el cor buit, desitjant que no arribi demà, però el temps mana tant sí com no.
Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina, em reuneixo amb el director, m'escridassa, no he fet res malament, ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... vostè mateix...
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un barrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima, una dona d'uns cinquanta anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda, l'amenaço, veig com tremola; tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira; li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo els meus fills desperts...!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances, si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.