Vacances de parets blanques

Hi ha qui escull per les seves vacances el paisatge marítim; el blau de la mar, la salabror de les seves aigües, el sol. Deixar reposar el cos a la sorra, sentir la calor del sol penetrar la pell. D'altres prefereixen la muntanya, la verdor del seus paisatges, un clima més temperat. Gaudir de la natura, fer grans caminades, excursions; sentir el cant dels ocells, la puresa de l'aire, la fragància de flors com la rosa, la lavanda...
Hi ha qui agafa un avió, un tren o un autobús per fer viatges més o menys llargs. I és bonic fer-ho, doncs viatjar no només t'ofereix la possibilitat de gaudir de la natura, sinó que alhora et permet conèixer noves cultures, maneres diferents de concebre la vida, la felicitat. Llocs, espais, pobles, ciutats... Potser punts minúsculs en el mapa però no per això, mancats de bellesa i riquesa interior. Pots anar allà on vulguis, però segurament t'adonaràs que no cal saldar grans recursos econòmics, doncs recorda que en les petites coses, aquelles que normalment passen desapercebudes, en elles és on resideix la vertadera bellesa, la clau de la felicitat.

Les meves vacances? Parets blanques, passadissos prolongats. Persones recolzant l'esquena i el cap a la paret, rostres de patiment, abatuts. Escoltar plors desesperats, veure passar la mort a una distància tan minsa com la que et separa de l'habitació del davant... I jo, en aquella habitació, assentada en aquella incòmode cadira al costat del llit. La meva mà dreta unida a la de la meva àvia. L'observo. El pas dels anys s'evidencia en el seu rostre, de la mateixa manera que aquest és el viu reflexa del seu estat físic deteriorat. Els pòmuls sobresortits, la pal·lidesa de la seva pell, uns llavis que es van descolorint i que es comencen a confondre's amb el blanc del seu rostre. El seu respirar intranquil, desesperat; els seus ulls mig clucs que s'obren i es tanquen amb lentitud, com si cada canvi fos una esforç duplicat al desgast necessari habitual.
Surto al passadís. Necessito respirar aire distint al d'aquella estança, però el flaire de gasses d'alcohol mullades i de medicaments em provoca una rodeja marejadora. Camino a pas lent i just davant meu i per segona vegada, una camilla que sosté un cos òbit m'adelanta. Sento una fiblada al pit, però sobretot al cor. En aquells moments desitjaria fugir, arrencar a córrer, escapar-me d'aquell indret... Però no puc, ella em necessita al seu costat, cuidant-la, aportar-li, dins els meves possibilitats, el millor que pugui, doncs si exhausta decideix creuar la barrera del més enllà vull ser al seu costat. Vull que s'emporti d'aquest món el record de que fins l'últim moment no ha estat sola i que vagi on vagi jo seré amb ella.
Certament podria desentendre'm de les meves "responsabilitats", però jo no sóc així. El meu cor em diu que el meu lloc és aquí, al seu costat.
La nostre relació no ha estat un camí de roses. Potser en ocasions l'he trobat a faltar, l'he sentit llunyana... Però no sóc ningú per jutjar-la, doncs les persones actuem influïdes per milers de factors, equivocats o no.

Recupero el meu lloc a l'estança de l'hospital. Li faig un petó al front i a cau d'orella li dic: "t'estimo". Ella, amb dificultat em somriu.
Ara, malgrat tot sé del cert que el meu lloc és aquí, al seu costat. Potser torno a pecar de no pensar en mi, d'anteposar les prioritats dels altres a les meves, però jo sóc així, i el meu cor em diu que faig el correcte.