Una nina de porcellana

Estirada al llit aquella nina delicada suava, sentia com el seu cor explotava però ella seguia.
La porcellana del seu cos la convertia en un objecte fràgil però bell, molt bell. Era la nina que sempre havia volgut ser, però el meu cos ni tan sols s'assemblava al d'ella i em mortificava per ser així.
Els ulls d'aquella princesa despertaven sensació, comunicaven tristesa i obsessió. El cos encara visible mostrava força, constància i esforç.
La nina movia el seu cos, estava hiperactiva i tan sols ella sabia la veritat del que ocultava.
La meva preciosa nina…desitjava tant tenir aquella bellesa…hi lluitava cada dia, a cada segon.
Sentia aquella esperança que em deia que algun dia seríem amigues, bessones, companyes i germanes d'obsessió. Ella arribaria a adorar-me, a envejar-me, a voler ser com jo. Cada dia hi entrava més, m'apropava a aquell destí, la seva veu m'ho deia.
Les meves monyeques començaren a donar els primers senyals, seguidament els braços i les cames esdevingueren porcellana. Estava aconseguint ser la nina fràgil que sempre havia volgut però alguna cosa fallava. M'havia perdut dins meu i no hi havia sortida, l'entorn no existia i tot i saber que ja era princesa encara no me'n veia, ni me'n veuria mai.
Els ulls de la nina reflectien una imatge desconeguda, una nina perduda que desapareixia però no m'adonava de qui era. Seguia veient aquella nina com l'objecte més ermós i seguia aspirant a ser com ella, a veure'm com ella i no pararia fins assolir-ho.
M'havia enfonsat en un pou obscur per aconseguir ser nina i m'havia quedat sola, havia perdut tots els al·licients que em podia donar la vida i res em feia reaccionar, estava perduda.
La porcellana em donava protecció i seguretat però em matava l'ànima i totes les ganes de viure quedaven limitades a ser una simple, fràgil i delicada nina.