Transèquia 2008

L'alarma sonava a les 6.15 del matí, James Blunt cantava "I can't hear the music". Era diumenge i em semblava que aquell despertador s'havia espatllat, però no era així, era jo la que anava errada i la son m'ofuscava.

Cinc minuts i de peu, preparada per posar-me la roba més esportiva que tenia a l'armari i agafar forces pel matí que m'esperava. El cotxe ja a baix, dins esperava una Mònica mig adormida. I la Lorena en una gasolinera, apunt també per la caminada. Reunides les tres, i havent aparcat el cotxe, el fred ens acompanyava fins l'estació d'autobusos.

L'espera era eterna, els ossos ja no eren ossos sinó glaç. I les ganes d'escalfor penetraven dins nostra a cada minut fins haver entrat a l'autocar. Un munt de gent: unes 50 persones dins aquell vehicles, més gent que ja havia marxat o gent que encara esperava. Tots cap Balsareny, l'inici del recorregut.

Allà més fredor, poc abrigades i possiblement arrepentint-nos per moments del brillant pla del dia. Pa amb botifarra per animar a la gent. Arriben la Meritxell i l'Íngrid més animades, i abrigades també.

I comencem a moure'ns. Seguim el ramat de gent, gent eufòrica, famílies i amics. Tots hi caben dins la caminada. Petits, joves, adults i grans que semblen estar en plena forma.

Passem Balsareny, Sallent, Mas de les coves i Santpedor amb un bon ritme i pensant que aguantarem. Mengem fruita i galetes i parlem de tots els temes que se'ns puguis ocórrer, fent pinya i rient. Però no estem en forma, les cames fan figa i el cansament es va apoderant del nostra cos. O s'apodera de les nostres ments, que comencen a dir disbarats. No parem de riure fardant del la senzillesa del recorregut, ironitzant.

Santpedor, Sant Fruitós...i per fi el Parc de l'Agulla. Transèquia acabada. Són les 2.30 del migdia i només volem seure. Aturem les cames, ens donen les gràcies. Riem del demà tot fent supòsits dels nostres mals.

L'hem acabada sencera i l'any que ve tornarem, però més entrenades.