Una mirada adulta

Mirava l’escena extranyada, per ella eren els seu referents pero abans que aixó , eren les persones que estimava més en aquest món. Feia 5 anys que s’havien separat els seus papis, la Sandra era concient de que encara que així fos, podia mostrar amb orgull que mai s’havien faltat al respecte, aixó la consolava, encara que molt en el seu interior sabia que la ilusió més gran era que un dia tornessin a estar junts.
També tenia clar que aixó era impossible, ja havia tantejat tant a la mare com el pare en aquest tema, pero tot i el respecte, fins i tot l’amor que encara sentien un per l’altre, la tornada es veia impossible. No ho acabava d’entendre, perquè ella pensava, desde els seus preadolescents 9 anys, que amb amor tot era possible, i tot i ser una nena, ja feia temps que va compendre que amb un simple petó no es poden tenir fills i que era més creïble que els reis tornessin a ser mags que no pas que un petó engendrés una criatura.
Pobrets pares!-pensava, la meva gran ilusió, que arribi el 6 de gener, es converteix per ells un mal de cap per estalviar alguna ilusió embolicada per mi...fins i tot, ja havia madurat tan, que agraïa als seus pares que tants anys li transformessin el patiment de comprar un regal en una senzilla i impresionant ilusió.
Peró potser per aixó, perquè sabia que eren fantastics , no entenia l’escena. Ni anys enrera, quant es van separar, recordava haver viscut res igual, també es cert que en aquell moment tant sols tenia 4 anys, pero si que recordava coses d’aquella edat, la mort del seu avi que cada dia l’iluminava desde una estrella brillant, la més brillant de totes!!
Aquell dia, pero, se li va trencar el cor, la mare, empesa per una furia que ella no havia vist mai, va insultar i pagar al seu pare, i era evident que la culpable era la Sandra, que sense poder dir res, veia impotent com li queia el ruixat al seu pare. Cert que tenia 9 anys, pero sabia perfectament que el lligam més gran que els quedava al pare i la mare era ella, i que si havien de discutir d’alguna cosa, tan sols podia ser per un motiu provocat per la filla en comú que tenien. Es va sentir molt malament, volia abraçar als dos a la vegada, perquè entenguessin que se’ls estimava per igual, i que si per la tele veia una guerra o com els homes eren capaços de matar per un país i aixó ja li afectava moralment, imagineu veure el pare i la mare, dos èssers increïbles, discutint sense pietat ni respecte, mai ho podria entendre.
Ser petit es complicat-pensava-ja que no sé com s’ho fan els grans pero medeixen els nostres problemes segons l’edat. Si ets més petit , els problemes son més petits, i aixó era una llei que es cumplia fins a certa edat, no sabia quina, a partir d’aquesta desconeguda edat ja tots els problemes eren entesos amb la mateixa intensitat.
Si s’enfadava amb una amiga i ho deia a casa amb molt de dolor, li deien que no era important, ja passarà!! Pero si el pare o la mare s’enfadaven amb un amic, el dolor era pal.lès i evident durant molts de dies...perquè el meu amor medeix menys? –es preguntava molt sovint.
Els pares moltes vegades estaven preucupats per poder pagar la factura de la llum, per poder pagar el lloguer de la casa per part del pare i la hipoteca per part de la mare i amb 9 anys ja havia entés que l’humor dels seus progenitors depenien molt d’aquests factors, a vegades el pare l’anava a buscar al cole i ja tan sols veure’l arribar sabia que alguna cosa havia passat i fins i tot, demostrant un amor incondicional i una madurés que teoricament el món adult valorava sempre en els actes, li deia, perquè es deixés de preucupar ,que aquell dia s’havia discutit amb una amigueta, pero res a fer, el pare li treia importancia i deia alló tan complex de: ja passarà....Com que era el seu referent ,se li va acudir un dia que va veure arribar al pare capficat, dir-li el mateix: tranquil papi, ja passarà.... pero l’efecte no va ser balsamic, ja que es veu que se li havia espatllat el cotxe i el ja passarà costava 400 euros que no tenia.
Com que aquestes histories es repetien per diferents motius, un dia a la professora li va preguntar una cosa que feia temps que li rondava pel cap
-senyu!!, com es que el més important a la vida dels adults es pagar les factures i en el col.legi no hi ha cap assignatura al respecte?
La professora, per sortir del pas, li va dir que eren coses d’adults i que no li tocava pensar en aixó encara, pero igualment la Sandra va pensar que no ho entenia, ja que l’escola, per ella, era un aprenentatge per funcionar per aquest món, finalment va deduir que potser en les matemàtiques hi havia la solucio i allà dins, en els problemes de lógica potser hi havien moltes respostes a la part fundamental dels grans.
Un dia, li va fer la mateixa pregunta al pare, ell li va contestar, que teoricament a l’escola t’ensenyaven moltes coses, que de gran podries fer servir per la vida.
La Sandra se’l mirava i finalment li preguntà:
-per tant, si aprenc aquí, podré pagar les factures?
-depen- va dir el pare- potser tindràs més possibilitats de fer-ho. I va marxar de la conversa parlant del que sempre li parlava quant les factures no apareixien pel seu cap, de l’amor, de la tendresa, del respecte , de la comprensió, de la bondat i era tan sols aleshores, quant tornava a reconeixer el seu estimat papi altre vegada.
Tot i així, era el valor que ella li donava, pero pels mals de caps que sempre tenia ell amb els euros, entenia que el món no valorava al seu pare de la mateixa manera i es tornava a capficar, perquè sempre el veia treballant i no entenia que algú que treballa no pugui pagar la factura del Gas, segurament no li tocava entendre-ho encara. Quant sigui gran ho entendré- pensava, tot i no estar-ne convençuda del tot, ja que si el seu pare entengués tot a la perfecció, no podia ser que tantes vegades el veiés atabalat pel mateix tema.
El papa agafava la cullera per menjar la sopa diferent als altres adults i ella sempre li preguntava el perquè, ell sempre li deia que agafés la cullera sense pensar i se’n adonava que l’agafava igual que el seu papi.
-com es que els altres papis no l’agafen així- li preguntava
-perqué per molta gent es més important com s’agafa la cullera que el sabor de la sopa que menjem
- i perquè papi?
-pel mateix que em veus tan preucupat per pagar les factures princesa, el problema es que vivim primer per cumplir amb els altres i després per cumplir amb nosaltres mateixos
- pero aixó no es respecte papa? No vol dir que així som menys egoistes perquè pensem abans amb els altres que amb nosaltres mateixos?
- no bonica, aixó no es respecte, aixó es una tonteria més, respectar es valorar a l’altre èsser pel que és , no pel que té ni per com fa les coses, ens deixem la part més important de tot per poder respectar als altres, i es el nostre propi respecte.
-així, tu no et respectes a tu mateix?
-moltes vegades no Sandra, si així ho fes mai veuries els meus canvis d’humor depenent d’una factura, si la factura em canvia la vida, tinc poc respecte per mi i pel que visc, perquè la ilusió de venir-te a buscar al col.legi s’apaga igual que s’apagaria la llum si no pagués la factura del mes de l’electricitat.
Que dificil ser gran!, pensava continuament, si ella tan sols es movia pels seus sentiments!. Així doncs, entre tots l’estaven enganyant, ja que ningú la preparava pel que realment afectava a la seva vida, entenia que la factura podia arribar a trencar un amor, o una amistat i per una lógica tan infantil com la dels adults, i com si fos una regla de tres, la factura era el més important de tot.
Un dia, va tornar a casa i de casualitat, va veure el papa veient a un home i una dona per la tele revolcant-se pel llit, es feien petons i semblava que s’estimaven molt, potser massa- pensava- es feran mal i tot!!
El pare va canviar de canal i ella li va preguntar perquè canviava de canal.
Sense que la mirada, ni els gestos, ni les paraules del pare fossin convincents, li va dir que encara no li tocava mirar aquelles coses...veus!! es feien mal- va pensar per ella mateixa.
Ell va continuar mirant la tele, mentres ella jugava amb les nines a la mateixa sala, feien el telenoticies i deien que havien mort 300 persones en un terretremol a no sé on, que 27 més els van assassinar en un atemptat a no se quin altre lloc, que a Barcelona, guau!! Aixó està aprop!!, havien matat a un home per no se quina raó en un carrer de la ciutat i a plé dia!, també deien que hi havia hagut una manifestació aprop de Girona que havia acabat amb una baralla entre la policia i els que es manifestaven i finalment, que en un camp de futbol, per celebrar la victoria de la lliga del equip, havien trencat molts aparadors de botigues.
Ella va mirar el pare i li va dir:
-Papa, diga’m la veritat, aquell home i aquella dona que es revolcaven pel llit es devien fer molt de mal no? Perquè si em deixes veure aixó i l’escena aquella no ,es que devia ser molt dura no?
El pare, sense treure’s les ulleres i mirant-la per sota dels vidres li va dir:
-no filla, aquells dos feien l ‘amor
-eeeecs papi!! Doncs fer l’amor es horrorós no? Per aixo m’ho prohibeixes mirar!... gracies papi, sempre em protegeixes de tot!! T’etimo molt!!
Era bonic apendre cada dia una cosa nova, la lliçó d’aquell dia es que es molt pitjor fer l’amor que matar algú, aixó era una cosa evident. Ja anava creant les prioritats per preparar la seva adultesa, encara que suposava que la factura era el valor més important, o sigui que matar per pagar una factura també devia ser normal, el que no sabia si fer l’amor amb factura també es podria fer, ja li preguntaria al papi més endavant.
I si, aquell dia, els pares es van enfadar com mai, i no ho entenia, perquè creia que quant dos adults es separaven era perquè discutien molt, aleshores si s’havien separat per aixó, perquè continuaven discutint? Pel mateix preu podrien continuar junts no?
Quant la mare, després de la discussió, va fotre el camp ,( perquè quant un s’enfada fot el camp , mai marxa i prou) ,ella li va preguntar al pare el seu raonament:
-Papa, si la mare i tú us vau separar perquè no us posaveu d’acord i discutieu, perquè discutiu ara? No us veu separar per no discutir més?
-Ui, Sandra, pero es que hi han més coses en una parella.
-ah si? Quines? Digues alguna almenys...
-no sé, per exemple, entre la mare i jo hi havia passió i ara ja no n’hi ha
-que vol dir passió?- la Sandra havia sentit aquella paraula moltes vegades pero no sabia la definició exacte
-mira filleta, recordes aquella escena d’aquell home i aquella dona en el llit que vam veure per la tele un dia?
-si!! (i tant que ho recordava, era dolentíssim i el pitjor que es pot fer en aquesta vida!!)
-doncs aixó es passió Sandreta, entre la mama i jo abans existia aquesta passió, ara ja no existeix!!
-ostia!! –se li va escapar a la Sandra- com li podies fer aixó a la mama? Ara entenc perquè us vau separar!!...es per aixó que vas canviar el canal, per la teva mala consciència!!
La Sandra va anar corrents al seu cuarto a plorar, ella sabia que els seus pares s’havien fet molt de mal.-Abans hauria preferit que s’haguessin matat que no pas que s’haguessin apassionat un per l’altre!!- i mentres plorava es va sentir ferida per segona vegada en el mateix dia i per les persones que més estimava del món.
Un dia, en el cole, la Maria, una amigueta seva li va dir la veritat sobre la passió, i ella va entendre que moltes vegades les coses les descobriria fora de casa, ja que a casa, i no sabia perquè , moltes vegades l’enganyaven.
Tot i així, li quedaven dubtes de moltes coses, ella recordava que de més petita, a vegades amiguetes o amiguets seus es pegaven i els pares deien: es cosa de nens, els heu de deixar fer!! Perquè sempre hi havia algun pare que volia trencar la “cosa de nens” i posar pau.Es clar, la Sandra relacionava les escenes de violencia que veia cada dia per la tele i que ningú li prohibia amb l’escena de dos nens barallant-se, era evident que una de les coses que aprens en l’infantesa es que es normal barallar-se de petit, per tant entenia i comprenia que fos normal d’adults, s’imaginava que si no fos normal els pares mai ho permeterien, per aixó eren madurs i volen el millor pels seus fills.
Una nit, quant la mare li va tencar la llum perquè dormís, es va quedar pensant amb la conversa que havia tingut abans amb ella.
La mare, aquell dia, estava cansada, molt cansada i fer el sopar per la seva filla, ajudar-la a fer els deures i qualsevol cosa que hagués de fer li suposava un esforç increïble. La Sandra, com a nena sensible i mostrant el seu amor incondicional, aquell dia baixava l’exigencia que li otorga el titol de filla e intentava ser més prudent en tot i solventar més soleta les dificultats, no tan sols era aixó, també ho feia perquè tenia clarissim que un dia com aquell la possibilitat de que li caigués un ruixat era molt més alt
Quant va tencar la llum va pensar: pobreta la mama, ser mare es molt complicat i cansat i com que a cole li ensenyaven les mates es va posar a restar i sumar per entendre el cansanci de la mama i tota l’energia que havia de consumir pel fet de tenir una filla com la Sandra.
-A veure, jo a dos quarts de vuit em desperto i a les nou he de ser a cole, aixo fa un total d’hora i mitja de robar energia a la meva mama.
-A dos quarts de 6 de la tarda em ve a buscar i em porta a patinatge que entro a les 6, aixo fa una suma d’una mitja hora mes...ja en portem dos en total!!
-A dos quarts de vuit em ve a buscar de patinatge i em porta a casa ,que arribem a les vuit mes o menys.
Mitja horeta més
.faig els deures mentres ella fa el sopar i a les nou sopem i cap allà a les deu me’n vaig a dormir...mmmmh!! si portavem dues hores i mitja més aquestes dues mes, ja son quatre i mitja.
I finalment, si no vomito o tinc febre, que potser em passa dues o tres vegades a l’any, dormo fins a dos quarts de vuit, o sigui que , conclusió:
En tot un dia la meva mama està amb mi 4 hores i mitja desperta, mes les nou i mitja del dormir, o sigui , em té amb ella i robant-li energia de les 24 hores que té un dia, un total de catorze hores, de les quals nou i mitja estic dormint, tot i que no sé com també li dec robar energia somiant, pobreta mama!! Sort que les 9 hores que li queden ningú li roba energia i pot estar sense mi, sense perdre’n ni una gota , la veritat es que no sé quantes hores d’aquestes 9 de llibertat que té, està desperta i quantes dormida, pero realment l’esforç que fa per mi la mama es impresionant!!
I no vull ni sumar les hores del cap de setmana, que son 48 hores non stop, buf!! Sóc una lladre energètica!!...em costa entendre que hi hagi tanta gent que vulgui ser pare, es ben be que es una mostra inmensa d’altruisme i de no ser egoista...perquè pels comentaris que sento dels grans , els que ho son, es veu que es poden queixar més que els que no ho son, i es que els fills son la gran càrrega d’aquesta vida, sort de les nou hores restants, sort!!
Quant sigui gran m’ho pensaré molt abans de ser mare, ho haig de tenir molt clar, tot i que si m’ho miro bé i pel que escolto, aixó també et disculpa de moltes coses devant de la gent, jo sempre sento ,quant vaig amb el pare o la mare al forn o a comprar alguna cosa que tothom diu el mateix:
-uf, es que ser pare, o mare, es molt cansat, t’entenc.
I es curiós perquè sé fill es molt bonic i encara que l’amor que et mostren cada dia es diferent, segurament depenent de la factura, jo me’ls estimo igual, encara que sempre m’agradaria veure que fan les nou hores restants, perquè quant em deixen al cole a les nou del matí, en general están frescos com una rosa i en canvi quant arriben a dos quarts de sis a buscar-me , el seu rostre denota cansament...seran pares d’altres criatures aquelles nou hores restants? Potser m’enganyen? Osti tu, i els pobre profes, tot el dia amb nosaltres i si a sobre tenen fills que passa? Pobrets!! Deu ser terrorific per ells!! Tot el dia nens!!


Aquella nit la Sandra li va fer el petó de bona nit al papa i li va dir: papa, jo t’estimo molt i ell atançant-li la veu a l’orella li va dir: jo també princesa
-més que a la factura? –li va preguntar la Sandra
-mes que res en el món- va dir
-Quant? – va insistir la Sandra
.d’aqui a l’infinit anar i tornar infinites vegades- li va dir el papi amb un somriure sincer

I la sandra es va adormir entenent que per més complicat que es ser nen i entendre el món dels adults, no hi ha res més bonic que estimar...
Pobrets- va pensar- tenen molts problemes, estan una mica fumuts, no saben ben bé el que volen, pero m’estimen molt i aixó es el que importa.

Bona nit a tots!!