una història diminuta

La Ma. Antònia és una mosca. No és una mosca qualsevol però. És descendent directa d´aquelles mosques pioneres que van acompanyar al rei Pere al desastre de Muret i als almogàvers en els seus viatges terroristes per l´Àsia Menor. Dins del seu petit cervell encara pot escoltar els espectecs de les cuirasses, els xiulets de les espases tallant l´aire i els grunys dels homes embogits per l´orgia de sang i mort.
La Ma. Antònia és soltera i més per convicció que no pas per obligació. Recorda massa en Marcel. En Marcel era una mosca vironera. Era atlètic i inteligent, amb uns preciosos ulls compostos tornassolats i un sisè sentit per detectar les deixalles més exquisides. A la Ma. Antònia li crepitaven els pèls de l´abdomen només d´estar al seu costat i sentir-lo taral·lejar el riff de guitarra del "fly on the dirt". Els dos disfrutaven de llargues converses que transformaven en un terrabastall de rialles i que tot d´una, sense previ avís, passaven a ser un murmuri, un xiuxiueig ple de carícies i amor. Però com deia l´oncle Feliu, un avantpassat veterinari de la Ma. Antònia i responsable oficiós que a Joan Maragall li passés pel cap escriure "la vaca cega", la bona vida no dura l´existència d´una mosca. Aquest pressagi tant negatiu, tant allunyat de la regalada vida de les dues mosques amants, es va complir. En Marcel va morir. Va caure un capvespre de juny, quan el sol començava a pondre´s darrera Sant Llorenç del Munt sota la xarxa assassina d´un matamosques mentre recollia trossets de pell de patata per a la seva estimada. Va ser un pataplaf estrepitós. El cos d´en Marcel, tot ell, va cruixir sota la pressió de l´arma criminal. Allà va quedar, sobre els fogons, entre un saler i un plat de lassanya a mig acabar.
Tot el moscam va plorar la fi de tant gran amor i milers de cuques de llum van enlluernar durant tota la nit el sepeli mentre la Ma. Antònia jurava i perjurava que mai oblidaria el seu estimat. A la llunyania, unes campanes de no se sabia on, repicaven més fort que mai. Ella volia morir, volia ofegar-se en un plat de sopa acabat de servir, llençar-se a tota velocitat cap el vidre d´un automòbil. Però no, la Ma. Antònia era una mosca amb empenta i va decidir emprendre una croada, iniciar la lluita armada contra els assassins, contra la humanitat. El dolor per la mort d´una ésser estimat es transforma ràpidament en odi, en rancúnia i preval el sentiment de venjança per sobre de tot.
Aquesta venjança no es va fer esperar. Emprenia vols en picat amb la intenció que el zumzeig de les seves ales embogís l´objectiu triat. Eren atacs suïcides, clamorosament perillosos per a la seva vida però que amb aquella ceguesa que provoca la ràbia barrejada amb la tristor realitzava un darrera l´altre amb una insistència malaltissa. Però a mesura que va anar passant el temps, la ràbia va disminuir i també la intensitat de la seva croada contra la humanitat. Aquesta es va anar convertint en atacs puntuals contra objectius fàcils, com ara miccions en plats de sopa.
La nostra protagonista s´ha mantingut soltera des d´aleshores i això que proposicions no li han faltat. Després de la tràgica mort d´en Marcel, estols de mosques mascles (i alguna femella també, tot s´ha de dir) la seguien arreu, li prometien les millors escombraries i la xiulaven mentre volava de plat en plat. Una vegada i una altre la demanaven en matrimoni i se la intentaven lligar a la vora d´un plat d´ànec amb peres. Els va rebutjar a tots i es va mantenir fidel al record del seu Marcel i a la seva solteria, tot i ser l´Última del seu distingit llinatge.
I és que la mort d´en Marcel li va fer obrir els ulls a la realitat. Mentre els humans viuen més i més anys, les mosques viuen cada vegada menys. Els mateixos avenços tecnològics que allarguen la vida als humans, al moscam li amarguen i li escurcen. No només s´ha afrontar el tradicional matamosques i al seu espetec contra les parets, contra el qual la lluita és més o menys igualada ja que combaten la velocitat de reflexes d´ambdós, si no també contar una sèrie cada vegada més numerosa d´insecticides d´origen químic. El fru-fru de l´aerosol al sortir del tub es conveteix en una mort gairebé silenciosa que decanta la balança de la vida i la mort cap a la banda dels humans. La Ma. Antònia no vol portar fills a un món així. No vol tornar a sentir el dolorós tritllejar de les campanes, aquesta vegada a causa de la mort d´un fill seu.
Avui la Ma. Antònia ja és gran. És una àvia a qui li grinyolen les ales a causa de l´artrosi i és per això que ja no vola gairebé mai i passa els seus últims dies prenent el sol posada sobre la fulla d´algun gerani de casa seva, al 3r. 2a. de la carretera nova número 4. Només s´enlaire quan és estrictament necessari, com quan els humans que tenen ocupada casa seva surten a la terrassa a regar les plantes. Aleshores, amb una bona colla de bufecs de dolor, empren el vol i les seves ales tornen a brunzir.
A la Ma. Antònia li sorpren el comportament humà. Sempre i han provocat dolor. L´han condemnada a una vida solitària, sense espòs, sense fills i a patir en silenci la mort de la majoria dels seus amics. Un rufet d´aire si li escapa pel nas. És una mescla d´odi i incomprensió. A sobre que es mengen les deixalles, les persegueixen per matar-les, per exterminar-les. En aquest món els dèbils són els fotuts i els que reben totes les garrotades. Mentre pensa en tot això un tro retruny llunyanament i grans núbols de tempesta s´acosten per la sotalada de Can Valls. Ja arriba la tardor i els dies freds. La Ma. Antònia s´amaga sota la fulla del seu gerani preferit, aquell sota l´ombra del qual es va fer la seva primera carícia amb el seu estimat Marcel. Ja cauen les primeres gotes de pluja, que s´escolen a través de les tiges com s´escola també la vida de la Ma. Antònia. Tanca els seus preciosos però cansats ulls múltiples. Potser per sempre.