Cercador
UNA GRAN LLIÇÓ. Repte de MINIRELATS núm 6 - Un aniversari assenyalat
Un relat de: MaterileUNA GRAN LLIÇÓ - Materile
Era el migdia i anàvem a dinar. La meva àvia parava taula i la meva tia acabava de fregir la pilota. El dia abans havia fet brou, i tenia el costum d’aprofitar la pilota el dia següent, era boníssima arrebossada amb ou i farina. La meva germana era a l’hort amb l’avi, aviat arribarien i podríem dinar.
Jo estava molt contenta perquè era el meu aniversari; mai havia passat l’aniversari a Ripoll, sense els meus pares, i rebre regals dels veïns em feia sentir molt especial.
Quan ja estàvem acabant de dinar, es va obrir la porta (era una planta baixa i no tancaven les portes) i va aparèixer el meu pare amb una Sara, pastís fet amb pa de pessic i crema de mantega, recobert amb trossets d’ametlles torrades. La meva il•lusió va ser molt gran, el vaig abraçar, el pastís, i vaig dir que tot era per a mi. La meva tia va portar un ganivet i un plat , me’l va posar al davant i em va dir: “Ja pots començar, tot per a tu. Espavilat si no vols que es faci malbé”.
Vaig mirar el plat i el pastís que em va semblar enorme. Vaig veure que no me’l podria acabar i vaig preguntar si en volien: “No, és tot per a tu”. Vaig començar a menjar-me’l mentre veia aquells ulls que em miraven amb pena. I va ser llavors quan vaig comprendre que les coses tenen valor si les pots compartir.
Materile
Comentaris
-
Lliçó de la vida[Ofensiu]Unaquimera | 03-05-2012
Una gran lliçó aquesta, en efecte!
Sovint ambicionem coses, i això està molt bé... però si finalment arribem a aconseguir-les, ens adonarem probablement que sense algú amb qui poder-les compartir, no tenen aquell encant que esperàvem trobar-les.
Bé, la sort resideix en aprendre la lliçó, és a dir, en estar atent al que la vida ensenya. això és el que la protagonista d’aquesta narració familiar va fer, i per tant cal felicitar-la!
Veig que vaig fer ben fet en decidir repassar la llista dels teus relats, per començar a rescatar els que havien quedat sense llegir. Continuaré, és clar!
Em va alegrar molt que t’agradés el Capítol CXVII>, que per a mi és un relat una mica especial, el primer amb què vaig guanyar un Repte del Fòrum ;-)) Ara t’ofereixo un altre relat que es podria considerar una mena de continuació ( recordes com acabava, oi? ) o variació: PARÀBOLA.
T’envio una abraçada compartida,
Unaquimera
-
Quanta raó![Ofensiu]Mar | 20-11-2011 | Valoració: 10
Diuen que la felicitat, compartida, es multiplica!
-
UNA GRAN LLIÇO. [Ofensiu]PASIFAE | 26-07-2011 | Valoració: 7
Em sembla b la conclusió final. Crec q les persones no diuen tota la veritat, en realitat la gent desitjaria menjar-se el pastís però es sacrifica pq és un regal a un infant, demostra molta lucidesa q la jova se n'adonés. Per això dic q m'agrada la conclusió final.
-
A dinar, en companyia[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 23-07-2011 | Valoració: 10
Dinar, menjar bé, beure millor, xerrar i fer-la petar, un instant fantàstic. Però fer tot això sol, malament! Tots aquells que hem patit la solitud ho sabem bé. Ahir mateix vam anar tots els germans i cunyades a sopar a ca ma germana. Érem onze i només en Bernat, el fill de ma germana. Faltaven els altres nou nebots. Amanides variades i carn a la brasa de la barbacoa. Sopar a la terrassa de fusta, sota la lluna, amb ventet renovador. I en acabar, un wisqui japonès de nom estrany i gran sabor. Hi ha res millor? No. Una abraçada i a compartir les coses!
aleix
Valoració mitja: 9