Una dona prou digna

Un relat de: peres

El dijous 1 de desembre de l'any 1955, Rosa Lee McCauley Parks, una dona de prop de 43 anys, anava amb autobús per Montgomery (Alabama, EUA). Era modista i dedicava el temps lliure a lluitar a favor dels drets civils d'una part de la raça humana que llavors no els tenia reconeguts com la resta. Aquell dijous, un altre ésser de raça humana, mascle, li va manar que li cedís el lloc a l'autobús. Ella s'hi va negar, tot i que les lleis d'aleshores obligaven una part dels humans, els anomenats "negres", a oferir el seient a una altra part de la mateixa raça humana, els anomenats "blancs". Rosa Lee era considerada de les primeres. Però va decidir no aixecar-se. Aquell dia va creure que tenia dret a ser tractada com qualsevol altre ésser de raça humana. Era un fet insòlit, mai no vist. La dona "negra", és clar, va ser denunciada pel "blanc", empresonada i condemnada a pagar una multa. Aquells dies, el denunciant parlava amb tothom i explicava els fets a la premsa. Era famós. Tothom volia parlar amb ell per saber com havia anat tot. Ell ho va explicar fil per randa, sense faltar-hi res. "On s'és vist, tanta insolència?", s'exclamava la gent.

D'això fa ara cinquanta anys, encara no.

Tanmateix, la negativa de Rosa Lee McCauley Parks, aquell dijous, i el seu arrest van provocar un boicot, que va durar més d'un any, de "negres" -i també uns quants "blancs"- contra el servei d'autobusos de Montgomery, un boicot en què va destacar un altre estatunidenc de raça humana que es deia Martin Luther King, futur premi Nobel de la Pau. La revolta ciutadana va marcar el començament d'un moviment encara més actiu a favor dels drets civils, que va culminar el 1964 amb una llei que va prohibir la discriminació per motius ètnics a tot el país.

Els prejudicis racials continuen encara vius en una part important de la societat humana, i no sols als Estats Units d'Amèrica, sino també, per exemple, a Ceuta i Melilla, i a l'avinguda Marquès de l'Argentera de Barcelona, però l'acció d'aquella dona va servir per fer un gir decisiu a la història.

Segur que hi va haver gent molt assenyada, en els dies posteriors al fet històric protagonitzat per Rosa Lee, que van jutjar la seva negativa a aixecar-se del seient com una reacció "desproporcionada" i possiblement "contraproduent", que li van aconsellar que una altra vegada fos més "sensata", que estava bé el que demanava però que s'havia d'anar "a poc a poc", que podia haver-ho fet sense molestar aquell senyor, que podia demanar-li sisplau si no li feia res asseure's en un altre seient perquè ella estava cansada. Etcètera. Qualsevol cosa menys enfrontar-se amb la realitat dels fets: uns éssers humans no eren considerats éssers humans.

També hi va haver gent amb bona intenció, "negres" i "blancs", que van qualificar el boicot com una "estupidesa" i una "ingenuïtat", ja que els primers que patien l'assumpte eren els que feien el boicot, perquè havien d'anar a peu a tot arreu. Els mitjans de comunicació d'aquells dies van mostrar moltes vegades imatges de gent amunt i avall pels carrers i avingudes de Montgomery i, al costat, els autobusos buits o amb un parell de "blancs".

Tot plegat era una ingenuïtat, sí.

Rosa Lee McCauley Parks, de 92 anys, va morir ahir, 24 d'octubre del 2005, a Detroit, on vivia des de 1957. Faltaven pocs dies per complir-se el 50 aniversari del fet històric que va protagonitzar. A Detroit mateix hi ha un carrer i una escola que duen el seu nom. Ha rebut en vida homenatges similars pertot arreu del país. És una heroïna que coneix tothom, i no sols al seu país. Ella té la medalla d'or del Congrés dels Estats Units, mentre que altres senyors amb bigoti, que la volien i han pagat perquè es pensaven que la tindrien després de fer-se una foto amb l'emperador a les Açores, s'han quedat amb un pam de nas.

I l'home que va voler molestar Rosa Lee? No se'n coneix ni el nom ni què se'n va fer. Segurament també és mort i enterrat, qui sap a on. D'aquell home "blanc" no se'n recordarà mai ningú. Com tampoc dels que controlen ara allò de Ceuta i Melilla i això altre del Marquès de l'Argentera, o allò de les Açores. Ningú els tindrà presents. Ni els que ara els afalaguen l'oïda.

Comentaris

  • Utopies[Ofensiu]
    kukisu | 03-02-2006

    De vegades es qualifiquen d'utopies moltes accions que es fan per canviar tot allò que no està bé i que, insconscientment, ens acostumem a tolerar-ho. Al darrere hi ha hagut generacions que han patit molt per aconseguir-les.
    M'ha semblat un relat preciós. Gràcies.

  • Molt importat[Ofensiu]
    NEULA | 12-11-2005

    Peres, molt bé. Una bona glossa d'un tema molt important. Aquesta simple modista que es va atrevir a fer el que s'havia de fer, es un exemple per a tothom. La culpa de les injusticies no es només dels qui els cometen, també es dels qui les tolerem. Hi ha coses que no es poden acceptar, encara que sembli ximple o que les consequéncies siguin desproporcionades, es la única manera d'avançar.

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com