Una de "indios"

Això ja no es pot aguantar. Són tres mesos els que portem assetjats. Diuen que per apatxes, a mi no em preocupa, jo els trobo a tots iguals, un cop pintats de guerra, Sioux, Quechuas, Mapuches, Cheyennes, van a la mateixa cosa: a fer mal. No s'hi miren gens.
El dimarts, sense anar més lluny, m'estava rentant la roba amb una palangana, tranquil, intentant treure'm del cap aquestes quatre parets de troncs de fusta que son tot el meu horitzó, quan vaig sentir fshhhh, i una fletxa poc punteguda es va clavar en un dels barrons del pou. Aquest acte va acabar la meva paciència, la meva visió global de l'assumpte va canviar una mica. Allò ja passava de taca d'oli!
Em vaig enfilar a la passera de la façana principal i vaig dir-li de tot a l'indi que vaig veure més emplomallat, em va costar una mica perquè s'amaguen molt bé, però aquest era darrere d'una mata i el plomall amb els seus colors blancs, vermells i groguencs el delataven.
-No veus que ens pots fer mal, capullo?
-Aquí dintre hi ha nens que juguen!!!
No vaig entendre massa el que em responia, però ho vaig voler interpretar com un perdó demanat a temps.
Si nooooooo... Que estic molt "locu" jo!!!

A hores d'ara, així està la cosa: Va començar aquesta història, ara farà tres anys.
Un batalló compost de quatre companyies manat pel nostre Comandant (que Déu guardi molts anys) galopava per aquestes praderies quan el Tinent va demanar permís per anar a comprar "kleenex" doncs li havia entrat no sabia què, a l'ull. El Comandant, com quasi sempre que una causa es justa, li va dir que li atorgava el permís amb la condició que preguntés als seus companys si els hi feia falta res.
El Tinent amb un petit grup de deu homes amb deu cavalls i la llista de les coses que mancaven als seus companys va anar-se'n, prada enllà, sense criteri de quina direcció prendre.
El Comandant va ordenar a tots els soldats que descavalquessin i descansessin una estona fins que tornés el Tinent amb els "Kleenex" i l'encàrrec que li haguessin fet la resta de militars.
Va anar caient la nit, en un vesprejar dels més bonics que recordo, però com el Tinent i els seus homes no tornaven, el comandament pertinent va decidir acampar en aquell lloc preciós i dormir una estona que falta ens feia.
Servidor encara no havia agafat el son profund, quan la guàrdia que s'havia establert, va dir que una columna de fum, com la que fa un grup de genets, es veia allà lluny.
(Penso que aquesta columna la fan els cavalls encara que no siguin muntats per cap genet, però això és un raonament meu i, com a narrador, no voldria influenciar ningú).

Encara van fer falta quaranta minuts ben macos perquè el grup arribés al campament, molt decebuts car no havien trobat cap botiga i sospitaven que no és que no l'haguessin trobat, era que no n'hi havia cap.
El que ho va sentir més va estar un caporal de la segona companyia, que s'havia de tenyir sens falta, perquè ja el delataven les arrels.

No he comentat abans, per no ser acusat de conxorxa, que el Comandant era fill de Vilanova i la Geltrú i com a bon català va anotar immediatament la manca de l'equipament a la zona, i ho va fer en una llibreta petita que sempre duia a sobre. Ahhhhh els catalans previsors...
Aquella nit l'home Comandant, emprenedor com era, no va poder dormir donant-li voltes i voltes al magí.
L'endemà no va aixecar el campament, ans el contrari. Les mantes, les selles i tot el que havíem usat per a dormir va servir per establir les arrels d'un nou campament, els fonaments d'una defensa fixa i sòlida.
Es diria "Fort Kleenex" en homenatge als mocadors origen d'aquesta història.
El Comandant, també, demòcrata com era, va ordenar aquella tarda una assemblea amb els seus oficials i la resta de la tropa. Mitjançant una turmenta d'idees, va demanar resposta al seu plantejament:
Era necessària una petita botigueta que donés oferta a la demanda de la planura?
De seguida, un soldat anomenat Abdúl Satár (de família Pakistanesa) va dir que:
-Oh i tant!!!
També va dir que amb un cosí seu, que estava de baixa, se'n podien fer càrrec per cap preu, i així donar oferta les vint-i-quatre hores del dia, que mai se sap quan s'acabaven les llenties a una casa.
Va semblar que tothom estava d'acord amb l'oferiment. De fet la tropa i algun oficial més agosarat varen començar a tirar els capells a l'aire i a cridar. En mig d'aquella cridòria i entusiasma hom no pot jurar de totes totes que allò fora una afirmació, però ho vàrem donar per bo perquè la gent semblava contenta amb l'acord.

Passats els mesos "Fort Kleenex" es va consolidar com el recinte segur per a colons i buscadors d'or que feien les últimes compres, mentre el saldo de les targetes donés crèdit, abans d'endinsar-se en un paisatge més hostil i remot.
Cada setmana l'Abdúl Satár, el seu cosí i la resta de socis de la cooperativa que, arran del bon desenvolupament de la botiga s'havia creat per gestionar-la, feien una reunió. El Comandant n'era el president endemés del responsable com a màxima autoritat davant del govern.
Un noi d'Illinois anomenat MacDonald va demanar la paraula per a dir que en un somni havia vist com els colons, famolencs com arribaven, volien menjar de pressa i a ell li havia vingut una idea al cap...
Un Sergent de cognom Hollingshead també va parlar de la conveniència de col·locar unes pantalles grosses on es poguessin veure les millors pel·lícules sense tan sols haver de baixar de la carreta de manera que, quan a posterioritat s'inventessin els "auto-cinemes" i potser també el cinema, ells fossin els primers del mercat a oferir tan còmode mode de veure pel·lícules.
El Comandant ja en va tenir prou, prudent com era, va fotre un crit tal, que els gossets de les praderies van tornar-se a soterrar en els seus caus.
-PROU!!! (va dir, amb aquesta marcialitat que només l'ofici de militar ensenya).

Ell que, comprensiu com era, no tenia un "no" per a ningú, va retirar-se a la seva cambra que feia les funcions de dormitori, despatx i quarto de planxa.
Sobre de la taula del despatx es va trobar una carta que, dirigida a ell, l'emplaçava a reunir-se amb la flor i nata (ara en diríem casta) de l'empresariat Cheyenne.
L'endemà i portant les seves millors gales militars, amb un escamot de cinc soldats, es va dirigir al campament dels indis.
Només arribar ja va veure que allò no pintava bé. Seriosos, malcarats, els guerrers no li van oferir ni unes pastes ni una copeta d'orujo i això que ells n'entenen molt de plantes.
El van fer descalçar per a no trepitjar les estores de pell d'os, li varen oferir seure's davant d'ells i li van allargar una pipa fumejant vés a saber del fum de quines herbes. Ell de seguida es va posar tens i va pensar:
-Si home!, amb l'estómac buit, si encara m'haguessin donat unes galetes...
L'indi que semblava més loquaç va començar dient que en una reunió anterior havien format el "Mon Verd dels Cheyennes" i sota el nom popular de "Cheyennes, els verds" eren la Croada ecològica de la zona. No podien permetre que un comerç tan agressiu com el que ells explotaven en el fort, acabés amb el mercat de la planura.
La gentrificació que de tot allò es desprenia, els obligava com a representants de "Cheyennes, els verds" a donar a l'exèrcit un termini de tres dies per abandonar la fortificació. Passat aquest terme de temps, "Fort Kleenex", seria assajat per a totes les tribus indígenes fins que l'últim dels seus habitants es rendís.

I així segueix la cosa, uns dies millors d'altres mols avorridots, però anem fent.
Els que ho passen pitjor són l'Abdúl i el seu cossí. Hores i hores de no fer res els mata. De vegades van fins on hi havia la botiga i una llàgrima deslleial fa el que vol i surt en forma de nostàlgia.

Al final marxarem. Tenen raó els natius americans! Per allà on passa l'home blanc tot es trenca.

Ah per cert!, el de l'ull del Tinent no va ser res, només una mica de pols del camí.