UNA COMPANYIA DE TEBEO

UNA COMPANYIA DE ”TEBEO”



Divendres, dia 26 de Novembre de 2010. Vint-i-tresena edició —si les comptes no em fallen— del dinar de Nadal que comparteixo amb els meus amics de la “Siera”. Dic de Nadal per què, malgrat que encara estem el Novembre es tracta d’un dinar amb esperit nadalenc però que varem decidir, ja fa anys, celebrar-lo la darrera setmana d’aquest mes perquè durant el desembre es fa mes complicat quedar a causa d’els compromisos particulars de cadascun.
M’ho vaig passar tan bé aquesta vegada i vaig riure tant que, avui, el dia després, estava suficientment inspirat per escriure un petit relat dedicat als meus apreciats amics i a l’empresa que em va formar professionalment.
La “Siera” —Nacional Financiera de Seguros— una companyia d’assegurances que no tenia rés de financera i molt de “nacional”, nacional espanyola lògicament, tot recordant el seu logotip inicial que s’associava perfectament als gloriosos anys de la maleïda dictadura.
Recordo els inicis d’aquella primera etapa como si allò fos un col•legi per la quantitat d’empleats que teníem entre 14 i 16 anys i per la quantitat de bajanades i ximpleries que fèiem tota aquesta colla d’adolescents mig desbocats.
Perquè us feu una mica a la idea, començaré per explicar-vos que el cap de l’arxiu, secció on vaig iniciar la meva singladura a la companyia, un tal Canfruví, tenia per costum “vacunar” amb la punta del bolígraf tot aquell personatge que travessava la porta de la secció per anar a la recerca de qualsevol expedient. No ho feia sempre perquè hagués estat “la hòstia” però aquí estava la gracia; ho feia quan menys t’ho esperaves i , és clar, per darrera i sense pietat!, deixant l’empremta del boli i el cul adolorit. Si intentaves esmunyir-te per evitar la vacuna, el tio et perseguia pel passadís fins que t’enganxava pel clatell. Era la rellet; més endavant i, a propòsit d’una altra anècdota, explicaré una facultat ben curiosa d’aquesta excepcional figura.
L’arxiu era el centre neuràlgic de les famoses bajanades. Teníem la sort que en aquest indret, situat en un lloc independent, apartat de les oficines d’atenció al públic i dels despatxos de Direcció, no apareixia mai cap membre directiu, ni tan sols, els caps de secció. Per situar-nos, estem parlant d’una etapa que es desenvolupa durant la dècada dels 70.
Doncs, una de les entremaliadures que fèiem quasi bé a diari, era fer “cantar el Cola Cao” a qualsevol de les víctimes propiciatòries que es posaven a tret quan anaven a l’arxiu a buscar un expedient. Havia una espècie de comissió comandada per un tal Vitorino, el qual coordinava tota “l’acció terrorista” i que era alertat quan la suposada víctima aniria a parar a la zona destinada per executar la "gamberrada" de manera que tot sortís a la perfecció i que quedés entre nosaltres. Us preguntareu què era això de fer cantar el Cola Cao. Era una iniciativa força original, jo diria que gestada i patentada per les criatures d’aquella peculiar empresa; es tractava d’enganxar el personatge escollit i, entre quatre o cinc paios, el llançàvem a terra i, fent pinya, como si de la celebració efusiva d’un gol en un partit de futbol es tractés, un dels “terroristes” que, normalment acostumava a ser en Vitorino, agafava literalment pels ous a la víctima, fins que aquesta, compungida, acabava cantant aquella famosa i divertida cançó de...”Jo soy aquel negrito del Africa Trópical”...
Era una època en què l’alternança de personal a l’empresa, sobre tot de gent jove, era relativament freqüent i, per tant, tot aquell que tenia l’etiqueta de novato, estrenava la pertinent medicina.
Aquesta que explicaré ara és molt forta: resulta que un dia a un il•luminat, amb la complicitat d’altres companys, se li va acudir elaborar un expedient fictici per després cremar-lo i deixar-lo mig socarrimat a sobre d’una immensa taula que hi havia a l’ arxiu que servia per deixar els expedients mentre els col•locàvem el seu lloc. El destinatari d’aquella perillosa broma era un cap intermedi de cognom Sanafreixa. Era una malifeta molt agosarada atès que aquest personatge tenia bastant mala llet i les conseqüències, aquesta vegada, podien ser imprevisibles.
En Sanafreixa era un paio de cul molt inquiet. Era pràcticament l’únic cap, que, de tant en tant, apareixia per l’arxiu. Us preguntareu per què? Doncs, perquè no el recordo més de quinze minuts seguits assegut a la seva taula. Era el típic tio hiperactiu, un pencaire que tenia tot el personal que depenia d’ell totalment controlat; que supervisava, fins i tot el temps que trigaves per anar a pixar. En definitiva, un crack, una joia pel seu cap de secció ...
El corresponent operatiu es va posar en marxa i el comando es va posar a treballar de forma minuciosa. Un dels braços executors va agafar una carpeta d’expedient per estrenar, li va posar un número figurat amb una d’aquelles maquines pesants de ferro que utilitzàvem per numerar els expedients i després la va omplir de papers ficticis tot simulant un expedient de debò... Teníem la sort de que en Canfruví, el “vacunador” oficial i cap de l’arxiu, no se’n assabentava o no volia assabentar-se de la película.
En Canfruví era el responsable idoni per a nosaltres; la seva particularitat més fantàstica –a part de la “d’auxiliar d’infermeria” – era que es passava la meitat del dia dormint... Això sí, tenia una habilitat innata que no he tornat a veure mai més en la meva vida: El paio s’acomodava el cap, tot recolzant la mandíbula amb el palmell de la mà i amb el colze encastat sobre la taula i, com si tingués la mirada baixa sobre un expedient mig escampat i el bolígraf ben agafat, aquest, amb el moviment suau del canell es desplaçava lleugerament com si fos per inèrcia de forma purament automàtica simulant que estava prenent notes. Era quelcom al•lucinant, t’havies d’ajupir i mirar-lo amb força atenció per adonar-te que havia agafat el son. No roncava, per això fregava la perfecció.
Una vegada completada la falsificació del document, s’havia de executar la part més perillosa del pla: fotre-li foc al expedient; s’havia de fer amb la cura necessària per tal d’evitar grans riscos, tenint en compte que, mai millor dit, estàvem jugant amb foc. La mà executora va cercar un encenedor Zippo, típic de l’època, tot començant de forma cautelosa, va intentar cremar un dels extrems de la coberta de l’expedient...Tanta era la cautela que aquella primera i tímida flamarada no va aconseguir malmetre pràcticament gens la cartolina. Mentrestant, els nervis començaven a aflorar per part dels components del comando...
Si el que es pretenia era deixar el fals expedient realment malmès, no hi havia més remei que intensificar la acció per tal de que la flamarada fos més potent... La segona temptativa va ser executada amb més energia, però també, amb una dosis de tremolor que embargava les extremitats dels implicats. Novament, el Zippo es va posar en marxa i aquesta vegada se’ls hi va anar la ma de tal manera que, esparverats, van tenir d’afanyar-se d’allò més per evitar que aquella perillosa flama s’escampés cap els altres expedients que hi havien a sobre la taula... El fum, les espurnes i la cendra, presidien aquell indret tancat sense finestres...
Esverats, a corre cuita i amb la col•laboració de tots els que en aquell moment estàvem a l’arxiu; amb l’ajuda d’algun estri que vam arreplegar i que no encerto a recordar, vam aconseguir extingir el que podia haver acabat en un autèntic desastre... Controlada ja per fi la situació i amb el expedient força socarrimat, el conseqüent tufillo va quedar impregnat en aquell ambient enclaustrat...
No es podia saber quan apareixeria la víctima d’aquesta imprudent "gamberrada". El que sí desitjàvem era que trigués el suficient per tal que els minuts anessin minvant aquella pudor a foguera de Sant Joan.
Doncs no, amics, per desgràcia, en Sanafreixa, com si hagués olorat aquell acusat flaire, va irrompre a l’arxiu precisament pocs minuts després d’haver-ne consumat la malifeta.
— Què ha passat aquí ? –va cridar, més nerviós que mai al veure aquell panorama.
En aquells moments érem cinc a l’arxiu; els tres que pertanyíem a aquesta secció –a part del Canfruví que semblava despertar davant els crits del Sanafreixa –i dos més d’altres departaments que es suposava estaven allà a la recerca d’algun expedient...

—Vostè !!! Sap qui ha fet aquesta bajanada ? –va exclamar, dirigint-se a un que es deia Ramon i que tenia més a prop.
— No, Senyor Sanafreixa, jo no sé res – va respondre el Ramon en cert acolloniment.
— I vostè Joaquim ? Espero que vostè sí em pugui explicar quelcom de tot això ?
En Joaquim descompost li va contestar:
—Jo tampoc, no tinc ni idea. Acabo d’arribar.
En to encara de més emprenyat, es va dirigir a tots els que estàvem al arxiu, replicant:
—Espero que algú de vostès em digui qui ha estat el protagonista d’aquesta barrabassada tan imbècil!. Si no ho fan, vostès mateixos perquè les conseqüències poden ser imprevisibles.

La veritat és que érem uns nanos bastant inconscients i, aquesta vegada no vam calibrar bé les possibles conseqüències del que havíem planejat. Tot i que dos dels cinc vam ser còmplices perquè havíem donat suport moral a la conducta dels tres que es van implicar directament, aquests tres van assumir la responsabilitat i van confessar la seva actuació.
Encara que el cas no havia passat d’una bajanada sense conseqüències, en Sanafreixa no va voler passar per alt la malifeta i el cas va arribar a direcció, amb la sort (suposo que el “Sana”, en certa benevolència ja ho va fer expressament) que ho va posar en coneixement del directiu més bon jan que jo he conegut; el sotsdirector Sr. Rodríguez, el qual es va reunir amb els tres implicats al seu despatx i, com si fos un pare molt emprenyat, els hi va fotre una esbroncada que se’ns van treure a tots les ganes de fer, per sempre més, res més semblant.

Fent un repàs dels personatges característics d’aquesta companyia tan particular, no m’agradaria deixar a l’oblit dos individus molt especials que també podrien formar part de qualsevol historieta de còmic de l’època. Dos autèntics dinosaures d’oficina que no oblidaré mai.
El Sr. Giró: Un autèntic figura !! Aquest era un franquista empedreït; em recordava el típic xupa tintes amb manguito i visera, lleig de collons, amb un pentinat estil Anasagasti però més exagerat. La seva onda transversal grisa i hiper brillant semblava ungida amb una doble capa de cola d’impacte. Aquest era un d’aquells paios que estava convençut d’aquella llegenda urbana que proclamava que si et rentaves gaire sovint el cap, els cabells acabaven podrint-se.
L’altre fenomen era el Mariano Rocafria. Aquest, es dedicava a ensobrar i segellar tota la correspondència que tenia que sortir diàriament per correu.
La seva imatge la recordo com si fos ara; baixet, amb una bona panxa, força rodó tot ell i, a partir de les dotze del mig dia, amb cara de pocs amics. No sé como s’ho feia però, a partir d’aquesta hora sempre tenia una ampolla de cervesa a sobre de la taula. Era un d’aquells personatges que tothom li tenia respecte per la mala baba que gastava, –per suposat que mai se’ns va acudir preparar-li cap “emboscada”– era el típic veterà de guerra que únicament tenia cura amb l’equip de direcció. Els altres caps i, per descomptat la resta del personal, anava molt en compte de com li deien les coses. El color vermell del seu rostre s’anava potenciant a mesura que anava avançant el dia.
Recordo la típica conversa que es produïa entre el Mariano i algun subordinat de qualsevol cap de secció, quan, a mes de dos quarts de dues del migdia, apareixia davant la seva presencia amb un document a la mà:
—Mariano ! –murmurava el subordinat amb l’habitual por que ens embargava a tots quan li teníem que comentar qualsevol cosa en aquelles hores.
—¿ Qué pasa ? –etzibava el Mariano en castellà i amb cara de pomes agres (dos quarts de dues era l’hora límit establerta perquè la correspondència pogués sortir el mateix dia)
— Me ha dicho el jefe , por favor, a ver si este documento puede salir hoy.
El Mariano li arrancava literalment el document de les mans, responent-li:
—!!! Dile a tu jefe que no me toque los cojones !!! .....
Mai sabies veritablement si aquella carta o document sortiria aquell dia..
Podria escriure un totxo d’anècdotes i historietes d’aquesta singular empresa, produïdes tant en el sí de les seves instal•lacions, com arran de les nombroses juergas i sortides que havíem organitzat i gaudit a fora. D’aquestes últimes, m’agradaria destacar una sortida ben sonada:
Se’m va acudir organitzar quelcom agosarat però que si sortia bé podria deixar una bona empremta. Era en època d’estiu i vaig pensar en organitzar una excursió d’un cap de setmana a una casa que els meus pares van comprar a un poble molt petit de nom Vall-Llebrera a la comarca de la Noguera. Imagineu-vos una casa de poble antiga, amb les comoditats justes en aquells moments, d’uns 70m2 de superfície, repartits entre planta baixa, primer i segon pis; una petita fortalesa de pedra gruixuda, on l’estructura em recordava la presó del Compte de Montecristo. Per tal que la festa fos sonada no se’m va acudir una altra cosa que convidar a aquella “mansió”, ni més ni menys que 16 persones, entre els 18 i 21 anys, companys de fatigues, amb unes ganes de marxa que feien pronosticar un cap de setmana certament incert però amb força expectatives...
La primera nit, senzillament va ser espectacular. Després d’haver organitzat, encara no sé com, els espais de dormitori i haver sopat uns entrepans, l’escena em recorda una mica l’ ambient de benvinguda que es viu el primer dia en els tele shows de Gran Hermano, on la eufòria i el bon rotllo presideix les primeres hores de la trobada...
Havíem fet un bon aprovisionament, tant de menjar i, per descomptat, de beguda. Després del vinet i la cervesa amb els que vam regar els entrepans, vam començar a preparar els corresponents cubates de rom i ginebra que ens acompanyarien al llarg d’aquella “gloriosa” nit que, per alguns no va ser precisament curta...
La "farra" va començar a prendre cos quan vam decidir apartar en un racó la taula del menjador per poder aposentar-nos al terra tot formant un cercle que recordava els Apatxes quan fumaven la pipa de la pau... Les riallades desmesurades, els acudits i alguns càntics picants típics de colla esbojarrada, junt amb l’harmonia dels efectes del licor, anaven escalfant aquell ambient ple de joia i descontrol.
Va arribar un punt de disbauxa que només utilitzàvem un got per a tots i ens l’anàvem passant com si d’un porro es tractés. Pensareu que això es tracta d’un imaginari invent novel•lesc del narrador, doncs no, us puc ben assegurar que tot això va ser veritat; la nit va superar en escreix les expectatives de l’organitzador, la festa somiada plena d’harmonia i de bon rotllo...
Com és natural i segons anava avançant la nit, el cansament i el licor va començar a fer estralls i més d’un i més d’una van començar a caure com ocellets. A tot això i esgotats d’estar tanta estona en la posició del loto, els que vam aguantar– aproximadament la meitat– vam decidir continuar la gresca al carrer per deixar dormir als derrotats...
Teníem la sort, entre cometes, que la casa estava ubicada en un extrem a la zona més alta del poble i la inconsciència i el descontrol ens induïa a pensar que no molestàvem a ningú... Al final, aquella esbojarrada nit, amb el tènue i difuminat feix de llum que provenia d’un fanal llunyà, es va arrodonir amb alguna història que no es pot explicar i que queda en secret de sumari ...
Però amics, el més impactant a nivell anecdòtic estava per arribar. El dia següent, al voltant de les nou del matí, quan tots estàvem literalment escampats i tirats per on es podia; us podeu imaginar! Mes d’un, pràcticament a sobre de l’altre amb matalassos per terra amb un aspecte desmadrat quasi bé dantesc, com no podia ser d’una altra manera en aquell reduït espai i després d’una gresca d’aquelles característiques...
.
De sobte, em vaig despertar tot sentint com s’obria la porta d’entrada de la casa. Jo estava dormint en el llit de matrimoni que hi havia en el dormitori del costat del menjador, junt amb la meva parella i una altra parella més. Acollonit i totalment esgotat, mentre tota la resta de gent encara dormia, em vaig quedar petrificat i sense saber què fer. Pel soroll que feien, eren dos como a mínim. El soroll de les trepitjades pujant l’escala anaven augmentant la meva angoixa; una forta pujada d’adrenalina es va instal•lar en el meu cos i el cor a cent per hora semblava irrefrenable... Quan el primer dels dos intrusos va abocar el cap per l’entrada del menjador, es va aturar de cop i, flipat pel panorama que veia, li diu xiuxiuejant al seu company amb un remarcat accent lleidatà:
—Ei! Pere!! Goite aquests xiquets.
—Collons Tonet!! Això te pinta d’una orgia!
En Pere, baixant encara més el to de la veu, va mussitar:
—Imagino que un d’aquesta colla ha de ser el fill dels amos?
—Suposo que sí, però has vist la d’ampolles buides de licor que hi ha a sobre la taula? –va exclamar lleument el Tonet esparverat i veient la quantitat de “vidre” que descansava sobre la taula arraconada.
De cop i volta i amb les neurones encara tocades per la ressaca, em va venir a la memòria que el meu pare m’havia comentat que possiblement el dissabte vindrien uns lampistes a arreglar no sé quin problema de la instal•lació elèctrica... Aquest record, per fi, va alleujar la meva ansietat i va aconseguir alentir els batecs del meu cor accelerat.
Els paios, imbuïts per la morbositat del que estaven veient i arrossegats per la curiositat, es van atrevir a tafanejar per l’escletxa que quedava entre l’obertura de la porta quasi bé tancada de la nostra habitació. Jo, al adonar-me’n, em vaig quedar immòbil fent-me el dormit tot escoltant novament els comentaris dels dos imprevistos personatges:
—Ei! Tonet !! mira, mira, aquí hi ha quatre més –va xiuxiuejar a la orella del Pere.
—Hostie !, Pere, això és massa, aquestos han fet cama rodona.
—Ei! nano!. Anem a la nostra què al final els despertarem i ens enxamparan fent el xafarder.
—D’acord, però estic esparverat amb aquestos pixapins de Barcelona. Són unes maquines !!
Els dos personatges van retornar cap a la planta baixa, indret a on tenien que iniciar la seva feina...
En principi no es van assabentar que al segon pis hi havien vuit juerguistes més que estaven esbarriats pels llits d’aquesta planta, i també, a sobre dels matalassos que hi havien escampats pel terra dormint “la turca”.
Al cap d’una estona, el desplegament de tanta gent fen cua per anar al lavabo, amb alguna noia como a principal estrella matinal per la seva sensual indumentària, va resituar als nostres dos inesperats intrusos a la realitat numèrica dels convidats i a deixar-se’n anar més lluny encara de la seva obscena imaginació...
Aquell dissabte ressacós, la normalitat en el sí d’un grup tan nombrós va presidir una gran jornada de germanor.

Bé, reprenent el fil del dinar nadalenc del 26 de Novembre del 2010, la vetllada va ser tan divertida com és freqüent en aquestes celebracions, tot recordant les mateixes batalletes de sempre; “lo bones” que estaven algunes de les nostres excompanyes amb les respectives discrepàncies i preferències particulars de cadascun i els flirtejos que més d’un havia tingut amb alguna d’elles, descobrint, fins i tot, secrets que algú tenia ben amagats.
Al final i com ja és norma habitual, vam cloure la festa amb la religiosa timba de pòquer que fem després del dinar, normalment a casa de l’Adrian; una partida que trenca tots els esquemes de les típiques partides dels viciosos del pòquer on el rostre dels jugadors reflecteix l’excessiva concentració. Nosaltres anem a un altre rotllo: a riure i passar-ho bé. I així, fins l’any que ve, que sens dubte, no faltarem a la cita.