UN LAVABO DIVERTIT

A continuació vull narrar una “catxonda” anècdota que va succeir aquest passat dissabte en els lavabos d’un bar de la plaça del Pi:

—Ostres! Que estret que és això! —vaig comentat jo davant la presència de dues dones i un personatge molt peculiar que romania esperant el seu torn per entrar als únics dos serveis que tenia el bar.
—Passa, passa, que hi ha “overbooking” —va comentar l’esmentat personatge amb aquell mostatxo i una cara de pillet que no podia amagar...
—Ja ho veig, ja! Amb aquesta estretor potser és millor que em quedi a fora...
—No home no!, encara queda espai, contra més serem més riurem...je,je.

Em vaig quedar bocabadat, però aquell paio, només amb un parell de frases amb va transmetre tan bon rotllo que, malgrat “l’encongiment”, la temptació de quedar-m’hi, va poder amb mi.
—Saps que un dia en aquest mateix wàter es va quedar un tio dormit?? —va exclamar en to rialler el meu company d’espera davant el rostre atònit de les altres dues dones.
—No fotis!! Què dius ara? No m’ho crec...!!
—Doncs ja t’ho pots creure. Feia més d’un quart d’hora que estava esperant i, davant el més absolut dels silencis que regnava a l’interior, vaig anar a buscar la mestressa...

“–Fina!! Em sembla que al lavabo hi ha algú que l’ha palmat o s’escolat per al forat del water...! –vaig cridar a la mestressa requerint la seva presència...
–Vols dir Pepitu? –va preguntar la Fina amb cara d’incredulitat– deixa’m que farem una proba..”

—La Fina, donant una lliçó d’experiència davant aquest tipus de situacions i, després de picar insistentment la porta i sense que ningú reaccionés des del interior, va llençar una mica de salfumant per l’escletxa arran de terra i el “moribund” va trigar deu segons en sortir escopetejat i amb els pantalons mig baixats...El paio portava una turca a sobre de tres parells de collons...ja, ja!

Mentre jo m’estava trancant la caixa davant aquell pintoresc personatge i la seva còmica història, un dels que hi havia en aquell moment a dins del wàter va sortir com un llampec amb un somriure d’orella a orella i exclamant:
—Surto abans que m’envieu la Fina...!! je, je.
La “festa” va acabar amb una disbauxa de riallades en aquell espai tan reduït que jo encara estic “flipant”
Com acomiadament, el Pepitu, va concloure amb certa eufòria:
—El sentit de l’humor és l’últim que podem perdre en aquests temps que corren!!!
—Ja ho pots dir, company! És la millor teràpia, no ho dubtis!!! –vaig afegir jo mentre em cargolava de riure.