Una casual amistat.

Vaig arribar a la parada, estava tota sola i era ja tard.
Esperava el bus número 7, que em deixaria molt a prop de casa.
Aquell horabaixa havia quedat amb una amiga meva, tot just a les 3 quant va sonar el timbre de l'escola vaig sortir ràpidament a canviar-me la roba a casa.
A les 4 ja era al restaurant on vaig quedar amb la meva amiga aquell divendres, quant ja sospires perquè ja es cap de setmana i pots fer el que vols -dins uns límits, es clar-
Vam acabar de dinar bastant tard, i vam passar la tarda com una tarda més.

Ja eren les 10 del vespre i el meu bus seguia sense arribar, en aquell moment estaven buits els seients on la gent esperava el seu bus, allà, hi havia 3 línies diferents per agafar, i ja totes les demés havien arribat per deixar a la gent al seu destí.

Vaig mirar la pantalla, que posava:
L.7: Son Gotleu: 20 m.

Vint minuts! Vaig pensar mentre treia el mòbil de la butxaca.
Just quant el vaig tenir a la mà, va començar a vibrar i a sonar la melodia que tenia assignada per a casa.
Com no! Era la mare, ja preocupada perquè no havia dit res en tot l'horabaixa.
Vint minuts, vaig dir jo, sense deixar que em digués res més, i vaig penjar.

Els minuts eren eterns, i poc a poc allò s'anava omplint de gent ben estranya.
Un noi una mica estrany es va seure just al seient de devora jo.

-Hola! -Em va dir aquell al·lot, que per cert era d'aquells que t'hi fixes bé quant el veus, no per ser lleig, si no per les seves pintes.
-Bones...-Vaig dir jo una mica tímida.
-Fa molta estona que esperes? Et veig un poc amargada.
-Una mica, si.
-Com et dius?
-Àngela -Vaig dir jo somrient falsament.
-Joan - Em va contestar ell sense que jo l' hi demanés.
-Encantada...- Vaig contestar jo pensant en si estirar-me o no per donar-li dos petons.
-Vius per aquí o tornes cap a casa?
-Cap a casa.
-Ah! Jo també visc per allà.
-Que bé no? - Vaig dir jo passant de la conversa.
-Si...- Va dir ell, pensatiu.
-Pareix que encara queda bastant per a que arribi el bus.
-Escolta, supos que no et molesta que parli amb tu veritat? Es que se'm fa llarga l' estona si no parlo amb ningú- Va somriure sincer.
-No, no passa res - Vaig mentir.- Jo quant m' avorreixo pens amb quin relat serà el pròxim que m'inventaré, així no penso en quant em queda per que arribi el bus.- Vaig tornar a mentir, fent veure que no m'importava que arribés o no el bus.
-Escrius?
-Si, però per a mi mateixa.
-Em pots donar el teu correu i jo et dono el meu i m'envies alguna cosa teva?
-Això...jo...no tenc Internet...-Vaig tornar a mentir!
-Va, dona, que no soc perillós, ja n'he coneguda de gent com tu, davall tot el que veus, soc bon noi...- Es posà vermell sense voler-ho.
-Bé, no es això...

Pot ser si fora allò el que em va fer pensar que era perillós, però es que estava acostumada a estar sola en aquell moment i ell no deixava de parlar.
Ens vam callar un moment, mentre jo de reüll seguia mirant-lo.
Vaja pintes portava.
El pèl bastant llarg, recollit amb una goma, el tenia negre intens, com jo, llis, molt llis.
Els ulls petits, però compenetrats amb la seva cara.
Portava també una mica de barba, una perilla més ben dit, que seguia per la seva barra per formar una mica de "boc" i entre el pel, un pírcing al llavi, com el meu, però ell hi portava una arracada amb forma de punxa.
Les seves galtes vermelles, no se si per la vergonya encara, o pel fred que feia en aquell moment.
Anava amb una jaqueta de color negre, amb una ratlla en el pit, se li podia veure una mica aquell mocador que duia fermat al coll, color ocre.
Les selles pareixien depilades recentment, una obra d'art.
Portava uns pantalons vaquers, color clar, d'aquells quasi blancs i duien un forat al genoll, que deixava veure la seva pell encara morena.
Les sabates eren unes blanques, d'aquelles de es duen per fer deport.

17 minuts, marcava ara la pantalla. Ell va treure el mòbil i l'hi sonà en aquell moment.
Vaig sentir com parlava amb algú, breument, i va penjar.

-La mare. - Em va dir, obrint una altre vegada la conversació.
-La meva m'ha trucat farà dos o tres minuts.- Per fi una veritat!
-Es que les mares es preocupen molt per els fills, i si son menors, encara més! Ha,ha,ha - Va riure.
-Ets menor d' edat?
-Sí, perquè?
-No, no, per res, només que...
-Ah, ja, tothom pensa que soc més gran del que soc.
-Pot ser.-Vaig retirar la mirada un altre cop.
-No et preocupis nina, que no menjo. -Va dir ell simpàtic.- En tenc 17, apunt de complir-ne 18.
-Jo en tenc 16, per desgracia meva.
-Per què desgràcia? Si jo als 16 era el nin més feliç del món. Anava amb els meus amics sense que importés l'hora ni res més que passar-ho bé. Ara que ja soc més gran em preocupen mes coses apart d'això.
-A mi també em preocupen més coses, no em jutgis si no em coneixes...-Vaig dir jo amb mala cara.
-Uhh! Ets una nina dolenta eh?-Va dir estranyat de les seves paraules.
-Veus, un altre cop jutjant-me.

Faltaven encara 15 minuts per a que arribés el bus, i ja estava cansada de l' estúpida conversa que mantenia amb aquell tal Joan.
La gent es cansava d'esperar i se'n anava o agafava un taxi.
Els darrers 15 minuts que vaig estar escoltant a aquell paio, se m' acudien mil històries per escriure, però amb l' entretinguda que estava amb el que em deia, no podia pensar amb claredat.

-Escolta, se m' ha acudit una història però no se si seria molt dramàtica. - Li vaig comentar tallant el que ell em deia.
-A veure, digues.
-Idò he pensat en dos amics, ja d' una edat avançada, que un de ells agafa el sida i no vol dir-li al seu amic.
-Com agafa el sida? - Em va tallar ell aquest cop.
-Això no importa!
-Si que importa.
-Bé, ja ho decidiré mentre escrigui, no te importància.
-Val.
-Segueixo si em deixes...Bé, el noi i el seu amic son inseparables i el que te sida, no pot entendre que el seu amic ha de sortir endavant, que algun dia ell es quedarà sol.
-I que més?
-Deixa'm acabar tros d'ase!
-Perdó senyoreta, segueixi vostè! - Va dir burlant-se de mi.
-Doncs aquest, el que te sida, es tan egoista i estima tant al seu amic, que confon els seus sentiments i creu que es gay...
-Gay! Ha,ha,ha!
-Que passa?- Vaig dir posant mala cara.
-No res, que m'agrada la història.
-Ah, bé...
-Continua, que vull saber el final.
-Doncs no se molt be com l' acabaré, però tal vegada, el noi que te sida intentarà contagiar a l'altre perquè no suportarà que aquest segueixi viu sense ell...
-Està bé, però poc realista...
-Bah! No se ni perquè et demano res, si no et conec.
-Em donaràs el teu correu?-Va insistir una altre vegada.

5 minuts per l' arribada del bus.
Només quedàvem ell i jo, i sense adonar-me'n havien passat els 20 minuts.
Jo mirava al centre del carrer, sense dir res, ell ja callat, amb cara de cansat, mirava cap al carrer per veure si ja venia allò que ens duria cap a casa i ens separaria per sempre.

Va arribar el bus, amb la tranquil·litat de sempre.
Anava buit i el conductor pareixia cansat.

-Vull tornar a veure't. - Em va dir mentre caminava fins un seient.
-Per què?
-Per els teus ulls, per la teva boca, per la teva veu...- Jo em vaig posar vermella.
-Molt romàntic però no em contestes.
-Es per això! Creu-me, ets impressionant, ets un àngel...

Li vaig donar el meu número de mòbil i el meu correu. - Crida'm quant vulguis.
Vam baixar a la mateixa aturada, i després de dos petons i un fins una altre, vam partir cada un cap un carrer diferent.
Ell es va girar, mirant com caminava.
Jo el vaig mirar després de que ell es girés cap al front i just quant em vaig girar...

En Joan mai em va trucar, ni em va escriure cap e-mail.
No el vaig veure a cap més aturada de buses, ni tampoc el vaig veure prenent cafè a cap bar.
No el vaig tornar a veure amb les seves pintes, ni em vaig trobar a ningú amb les seves ganes de conversar.
Que hauria passat si m'hagués deixat dur pel moment i no hagués pensat només amb mi?
Pot ser ell hauria estat l'home de la meva vida, amb qui hagués tengut fills i hagués format una família.
On estaria ell ara si no l' hagués deixat marxar?
Pot ser si li hagués proposat anar a prendre un cafè...ara estaríem junts...
Mai ho sabré, perquè a cops la vida ens mostra allò que podem tenir, i aspirem a més i ens quedem sense res.
Hem de viure el moment i deixar de pensar que pot ser hi ha alguna cosa millor que el que tenim, perquè si sempre pensem així, mai serem feliços amb el que la vida ens regala.