Un tresor per conèixer

La sala és buida, gairebé no hi ha llum, jo estic al mig, sota l'única làmpada que hi ha.
El raig de llum m'il·lumina la cara i em sega els ulls.
Decideixo mirar a un costat com si pel simple fet de girar la cara el problema es pogués solucionar. Al veure que no és així, giro la cara cap a l'altre costat, però no hi ha sort i el resultat és el mateix.
Mirar al terra tampoc no és una sortida.
En un moment de desesperació surto corrent enrere, però topo amb una paret. El meu reflex és sortir corrent endavant i això és el que faig.
En el moment en què la llum ja no m'enfoca a mi directament veig que al meu voltant hi ha un munt de gent en un prat amb flors, que em mira i que em somriu esperant que m'acosti a ells.
Faig un petit gest d'aproximació cap a una noia de la meva edat que em diu que sóc genial. El noi del costat s'hi suma i em dóna les gràcies per ser com sóc. Més endavant em trobo amb una noia que em dóna les gàcies també, però ella per estimar-la tant, just després d'ella un noi també de la meva edat se m'acosta i em diu que tinc la capacitat de posar-me en lloc dels altres i ajudar-los en la mesura del possible i que sóc capaç de buscar ajuda quan la necessito i oferir-la quan no.
Però al final de tota aquesta pila de gent, m'espera una sorpresa, una dona (ja no una noia), una dona que feia poc que la veia, que fins ara no la tenia associada amb l'altre grup de gent, però que em produeix la mateixa sensació de benestar i de confort. Ella em va mirar, em va donar una abraçada i em va dir: "Els teus amics som afortunats".
Bé, en aquell moment la que es sentia afortunada era jo, els teus amics... acabava de descobrir el major tresor que m'havia pogut imaginar mai, els meus amics.
Tota una sèrie de personetes que ocupen un espai en el meu interior i que quan estic enyorada, trista... vaig a buscar perquè sempre estan allà.
En aquell moment em vaig acostar a la làmpada i la vaig apagar, em vaig prometre a mi mateixa que mai més deixaria que una llum em cegués com ho havia fet aquesta.