Saharauis, quants sentiments...

Un relat de: colorida

Estic a casa i apareix un "mocós ploraner" de pell fosca, em mira amb cara de: "Qui és aquesta i que faig aquí "
Jo me'l miro amb cara de: " Què li dic, quina carona que fa..." és una situació estranya i incòmoda.
Dos mesos més tard llàgrimes i plors perquè marxa, s'obliden totes les discussions i baralles durant aquest temps.
Al llarg d'aquests mesos he conegut 3 persones peculiars amb les que he gaudit i après molt.
No se ben bé com, però per Setmana Santa de l'any següent em veia al Sàhara, país d'origen del "mocós ploraner" de pell fosca anteriorment esmentat.
Pocs mesos després, un cop jo ja havia renunciat a l'opció de que aquesta criatura tornés a aparèixer per la porta de casa hi apareix.
Després d'un any desastrós, m'havia de tornar a enfrontar a discussions diàries, males cares, crits... En mig de tot aquests caos l'aparició d'aquelles 3 persones anomenades també anteriorment em va fer veure dues coses; una que dues d'elles no eren ni són el que semblen i l'altre que la que queda era i és molt millor del que m'havia donat temps a veure.
Una dona amb carisma, incansable, honesta, clara, concisa, amb el que s'ha de tenir i amb la virtut de parar els cops amb la sang freda que requereixi la situació, però amb un cor gegant amb un lloc per tothom que se'l mereixi.
Ella amb la seva responsabilitat davant els nens Saharauis i tota la feina que tenia, em va donar un gran cop de ma escoltant les meves penes, recolzant-me, mimant-me i fent-se càrrec de quan en quan del "petit monstre".
Després d'això, les meves conclusions són varies:
Recomano viure l'experiència malgrat tot el que he explicat, he d'aprendre a conviure amb nens més petits, he conegut a persones formidables i m'he aproximat a una dona en la que confio i valoro molt.
Probablement el meu gran problema és la gelosia, és difícil veure com la teva mare fa coses que per tu no ha fet mai o les reaccions que té davant de certes situacions que resulten ser totalment diferents a les que tenia amb tu, molt més comprensiva, amb més paciència...
Però ell per mi sempre serà el "petit mico" egocèntric, arrogant, set-ciències, que sempre ha de tenir la raó, que menysprea tot el que té al voltant, que m'ha impedit fer el que volia o necessitava fer, que en segons quin moments, m'ha fet acumular ràbia interior d'una manera mai vista i que m'ha allunyat de la meva mare. Per no anomenar que m'ha fet sentir com un objecte inútil, utilitzat i sense veu ni vot.
Això si, tothom es passarà la vida recordant-me els poc moments bons i les rialles en situacions puntuals.
Està clar que això també s'ha de recordar, mai s'ha de deixar de banda una de les cares.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer